Author Archives: psv

‘Material sensible’ 2022: efemèrides i novetats

El 2022 es compleixen 20 anys de l’origen de ‘Material sensible‘, el projecte participatiu de creació fotogràfica per a persones que han patit abusos sexuals a la infància (ASI), que la Fundació Photographic realitza en col·laboració amb Fundació Vicki Bernadet.

Una efemèride que celebrem alhora que ampliem la necessària difusió d’aquesta greu problemàtica social, apropant a les escoles aquest projecte i preparant un documental.

Dues dècades de l’inici d’una gran col·laboració

Portada del magazine de La Vanguardia dedicada al reportaje El silencio roto

Portada del reportatge que va ser la llavor de ‘Material sensible’.

Va ser el 2002 quan Photographic i Vicki Bernadet vam col·laborar per primera vegada, donant lloc a “El silencio roto”, primer reportatge d’investigació al nostre país on persones que havien patit ASI oferien els seus valents testimonis sobre les experiències viscudes i les seves conseqüències. La peça es va publicar al Magazine de La Vanguardia, amb textos de Mercedes de la Rosa i fotografies d’Ana Jiménez. i va contribuir a donar a conèixer aquesta xacra social, que afecta un de cada cinc menors d’edat.

La reacció del públic va ser immediata i, durant dues setmanes, es van succeir les trucades constants de persones demanant ajuda i consell, arribant a col·lapsar en nombroses ocasions les línies telefòniques de la Fundació Vicki Bernadet (llavors, associació Fada), les de Photographic Social Vision i les de La Vanguardia.

Una resposta ciutadana que ens va fer comprendre que el bon fotoperiodisme, el que tracta els temes amb la profunditat, rigor i sensibilitat que mereixen, posseeix una funció clau en la sensibilització i conscienciació de la societat, i que la missió de Photographic de transformar les persones a través de la fotografia, definitivament tenia sentit.

A més, el reportatge no només va gaudir d’un gran impacte social, sinó que va ser la llavor d’una llarga col·laboració entre les dues entitats implicades que va acabar derivant en la creació de ‘Material sensible’, un dels nostres projectes més estimats, que va celebrar la seva primera edició el 2017.

Un projecte amb molt futur per endavant

Dues dècades després d’aquell reportatge pioner a Espanya, Material Sensible continua endavant. En breu, la Fundació Vicki Bernadet iniciarà el procés de selecció de participants per a la 4a edició del projecte, que al setembre iniciarà les seves sessions de creació fotogràfica i s’estendran durant sis mesos, mostrant els resultats al públic en una exposició que ja se celebrarà a 2023.

Però com dèiem al principi, aquest 2022 també suposarà l’aportació de diverses novetats que faran créixer aquest projecte.

‘Material sensible’ s’acosta a les escoles

Foto de unos columpios, de Rosa Rigall, participante de Material sensible

© Rosa Rigall

Al mes de maig de 2022 vam iniciar una sèrie de tallers de sensibilització a escoles, dirigits alumnes de secundària i batxillerat, a partir de 14 anys. Aquesta és una nova activitat educativa, que combina l’anàlisi visual amb la sensibilització, la reflexió i el debat, a partir de les fotografies creades per les i els participants d’edicions anteriors de ‘Material Sensible’, així com dels seus testimonis gravats en vídeo .

Es tracta d’un taller que fomenta la lectura crítica d’imatges i potencia les habilitats visuals de l’alumnat, alhora que us informa de què són els ASI i els seus aspectes clau, a més que us ofereix recursos per demanar ajuda en cas de ser víctima d’aquest tipus d’abús o situacions abusives en general.

Aquesta iniciativa de la Fundació Photographic, desenvolupada novament en conjunt amb la Fundació Vicki Bernadet, sorgeix de l’experiència prèvia amb les visites guiades a les exposicions de Material Sensible, que la nostra àrea educativa ofereix a estudiants a cada edició del projecte. Detectem que en el transcurs d’aquestes visites o després d’aquestes visites, un alt percentatge de l’alumnat present feia alguna revelació sobre situacions abusives. Aquest fet, sumat a la problemàtica que el 90% dels que pateixen ASI no ho revelen fins a l’edat adulta, ens va animar a apropar el projecte directament a les escoles per contribuir a la detecció precoç d’abusos i oferir així informació i eines als menors.

‘Material sensible’ també serà un documental

Un altre punt clau de Material Sensible és donar a conèixer al gran públic la realitat dels ASI i estimular l’imprescindible debat social sobre una problemàtica necessitada d’intervenció urgent. Per aquesta raó, durant l’any passat vam iniciar el rodatge d’un documental, aprofitant el desenvolupament de la tercera edició del projecte, on s’explica en què consisteix, la funció i els valors.

Esperem poder estrenar-lo aquest 2022, destinat a una audiència nacional, a través de Filmin. La col·laboració amb aquesta plataforma audiovisual és producte de les experiències positives collides amb les visites guiades en línia a les exposicions World Press Photo a Barcelona de 2020 i 2021, un producte nou, creat i realitzat per Fundació Photographic i difosa amb èxit a través de Filmin, que també tindrà continuïtat aquest any.

Exposición > “Toros y toreros”, de POMÉS, MASPONS, MASATS i CAZALIS

Archivo fotográfico Oriol Maspons

III, de la serie para el libro “Toreo de Salón”. Ed. Lumen, 1963.© Oriol Maspons

La galeria Anne Clergue, a Arlés (La Provença, França) inaugura el 16 d’abril de 2022 l’exposició col·lectiva “Toros y Toreros”, que es podrà visitar fins al 14 de maig i en la concepció i organització de la qual ha col·laborat la Fundació Photographic.

Es tracta d’un viatge en blanc i negre pel món de la tauromàquia i el seu entorn, des dels anys 50 fins a l’actualitat, on destaca la mirada de tres fotògrafs catalans d’avantguarda reunits per primera vegada a una galeria d’art francesa, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons i Ramón Masats, als quals se suma també un fotògraf mexicà actual, Carlos Cazalis.

La mostra reuneix obra a la venda (vintage i còpies actuals certificades) de tots els fotògrafs esmentats.

Archivo fotográfico Leopoldo Pomés

La Algaba, Sevilla, 1957.© Leopoldo Pomés

De Pomés (Barcelona,1931- Girona, 2019), Premi Nacional de Fotografia el 2018 i fotògraf de la sensualitat durant la gris Espanya del franquisme, s’exposen fotografies del seu llibre “Toros”, publicat el 1996. Des de la seva mort, aquesta és la primera vegada que els fitxers s’obren per ser exposats en públic.

Archivo fotográfico Ramón Masats

Arcos de la Frontera, Cadiz, 1959 © Ramon Masats

De Maspons (Barcelona, ​​1928 – 2013), renovador del llenguatge fotogràfic durant la dècada dels 70, es mostren fotografies de l’aclamada sèrie “Toreo de salón”, que va publicar el 1963 al costat del fotògraf Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela.

I de Masats (Caldes de Montbui, 1931), també Premi Nacional de Fotografia el 2004, es presenta una selecció de fotos vintage i contemporànies molt representatives de la seva sèrie taurina.

A més, la mostra col·lectiva suma fotografies inèdites que Cazalis (Ciutat de Mèxic, 1969) va fer a José Tomás quan va tornar a les arenes el 2022, també en blanc i negre.

Arxius representats per Photographic

Tant l’Arxiu Maspons com l’Arxiu Pomés són gestionats per la Fundació Photographic, juntament amb els hereus dels seus autors. La seva inclusió en aquesta mostra col·lectiva és fruit de la tasca de la Fundació per continuar internacionalitzant el llegat valuós i indispensable dels grans autors nacionals.

Photographic gestiona directament i també dóna suport a la tasca dels hereus de diversos arxius fotogràfics fonamentals per a la nostra memòria històrica per tal d’assegurar-ne la bona conservació, catalogació i difusió, així com el reconeixement públic i institucional merescut, a través de l’organització d’exposicions i activitats divulgatives.

Els serveis de representació que ofereix l’equip de Photographic a autors i/oa les seves famílies contemplen la investigació, assessoria, creació d’eines de gestió i disseny personalitzat d’estratègies de promoció, comissariat d’exposicions, venda de còpies certificades i la internacionalització del seu llegat.

Exposició > “La luz presente”, de FERRAN FREIXA

El fotògraf Ferran Freixa va morir el 2021. L’exposició retrospectiva “Ferran Freixa. La luz presente”, que es podrà visitar a partir del 22 d’abril i fins el 15 de juny al Museu Boca del Calvari de Benidorm, suposa un homenatge a la seva figura i obra per part de la família i familiars, en col·laboració amb la Fundació Photographic, que ha assumit la gestió del seu patrimoni juntament amb els seus hereus.

Aquesta primera mostra pòstuma de l’autor oferirà una visió de tota la seva trajectòria com a destacat referent del documentalisme subjectiu, que va explorar la bellesa i la poètica de la llum en totes les seves sèries fotogràfiques, ja fossin arquitectòniques, paisatgístiques o sobre objectes quotidians.

L’exposició està comissariada per les filles Marina Freixa i Mar Sorribas, i organitzada per l’Ajuntament de Benidorm, al costat de la Fundació Photographic.

Archivo fotógrafo Ferran Freixa

Mar Cantàbric, País Basc, 1977 ©Arxiu Ferran Freixa

Trajectòria creativa

El 1973, la fotografia es converteix en el llenguatge d’expressió artística de Ferran Freixa, després d’estudiar dibuix i haver-se dedicat al disseny gràfic a la seva Barcelona natal. A partir de 1978, la seva obra comença a difondre’s en publicacions nacionals i internacionals, coincidint amb la seva especialització professional en fotografia d’arquitectura i interiorisme. La seva activitat en aquest àmbit influencia des d’un inici el seu treball fotogràfic més personal, tant a nivell formal com temàtic.

Durant la segona meitat de la dècada dels setanta, es gesta a Barcelona una veritable revolució de la fotografia que es coneixerà com a “creativa”. En aquest context, Freixa comença a consolidar una mirada particular que se serveix del blanc i negre per fer encaixar, d’una manera impecable, la frontalitat, l’equilibri en la composició, la precisió i la importància de la llum en la construcció de la imatge.

Archivo Fotográfico Ferran Freixa

Hotel Infante de Sagres. Porto, Portugal, 1984 ©Arxiu Ferran Freixa

Una muestra que glosa la obra de Freixa

El documentalisme subjectiu de l’autor passarà per diferents etapes, que es recullen en aquesta exposició a mode de retrospectiva, des de l’any 1973 fins al 2013. És sorprenent observar com en totes les seves imatges roman un segell personal absolut, fils invisibles que semblen teixir una personalitat estètica amb les temàtiques que l’apassionaven: la Mediterrània, la ruïna i l’erosió del patrimoni cultural, la monumentalitat arquitectònica clàssica, la natura recuperant el terreny arrabassat, la ciutat, o la bellesa dels objectes quotidians en hotels i restaurants.

En poques fotografies veiem figures humanes i, tot i així, en totes s’endevina l’empremta de la vida que va ser o el preludi de la que serà. Observar les imatges de Ferran Freixa és ser testimonis d´un treball fotogràfic sense pressa, íntim i poètic.

Archivo Fotógrafo Ferran Freixa

Venus de Cnidos. M.N.A.T. Tarragona, 1987 ©Arxiu Ferran Freixa

Aquesta cuidada selecció monogràfica és la primera a exposar-se després de morir Ferran Freixa el passat juny de 2021. La seva família -amb el suport i col·laboració de la Fundació Photographic, juntament amb companys i amics de l’autor- ha volgut revisitar i homenatjar la seva trajectòria en aquesta particular circumstància. Sens dubte, ha estat un exercici ple de nostàlgia, que enllaça plenament amb l’obra de Freixa, perquè la nostàlgia ha estat un element que sempre l’ha acompanyat, guiant la seva mirada i trajectòria fotogràfica.

Ferran ja no és entre nosaltres, encara que segueix present en tot allò que hauria fotografiat: la bellesa, el temps, l’ombra i la llum.

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Benidorm, el Museu Boca del Calvari, l’Arxiu Ferran Freixa i la Fundació Photographic.

Comissariada per Marina Freixa Roca i Mar Sorribas Roca, amb la direcció del projecte expositiu per part de la Fundació Photographic.

Amb la col·laboració de Tecla Sala, Revela’t i Fundació Palau.

Jurat de l’Star Photobook Dummy Award 2022

Aquests són els membres del jurat de l’edició 2022 de l’Star Photobook Dummy Award, el nostre premi anual per a maquetes de fotollibre.

En aquesta edició, el jurat estarà compost per:

  • Mireia P. Carbonell, directora dart i dissenyadora gràfica.
  • Nicolas Janowski, artista i comissari, nominador del fotollibre guanyador de l’Star Photobook Dummy Award 2021.
  • Alex Llovet, fotògraf, editor i fundador d’Ediciones Posibles.
  • Alice Monteil, responsable àrea educació, Photographic Social Vision i terapeuta Gestalt.
  • Ramon Reverté, director editorial, Editorial RM.
  • Arianna Rinaldo, comissària independent i assessora en fotografia.

Organitzat per la Fundació Photographic Social Vision, en col·laboració amb les editorials Phree, Ediciones Posibles i RM, l’Star Photobook Dummy Award ofereix l’oportunitat i l’acompanyament per publicar un fotollibre a partir d’una maqueta, a la fase final de disseny i ideació, presentada per un equip internacional de nominadors.

Azkarate i Biarnés exposen a Les Bernardes

Inaugurem dues noves exposicions de dones pioneres, Isabel Azkarate i Joana Biarnés, de les quals representem els arxius fotogràfics, a l’Espai de Cultura Contemporània Les Bernardes de Salt (Girona).

Dins del cicle “Rostres eterns” que organitza Les Bernardes, l’última aparició pública d’una de les actrius més grans del Hollywood clàssic mereixia una exposició pròpia. I això és el que ofereix “La incansable Bette Davis”, una mostra d’Isabel Azkarate, primera dona fotoperiodista d’Euskadi i encara en actiu, on es rememora el comiat final de l’estrella cinematogràfica, que el 1989 va arribar per recollir el Premi Donostia pocs dies abans de la seva mort. Comissariada per Robert Fàbregas, director del centre cultural Les Bernardes, inclou fotografies inèdites de la visita de la Davis al Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Bette Davis al Festival de Cinema de Donostia, 1989. © Isabel Azkarate

L’alegria és doble perquè la mostra d’aquesta imprescindible fotògrafa basca coincidirà en temps i espai amb “Dives i còmplices”, una nova exposició de Joana Biarnés, comissariada per a l’ocasió per la nostra Fundació. Es tracta d’una selecció de retrats, majoritàriament inèdits, de Rocío Jurado, Sara Montiel, Lola Flores, Marisol, Massiel i moltes altres dones populars i influents durant els anys de la Transició, captades per Joana en la intimitat.

Lola Flores i una amiga ballant a casa seva. Los Gitanillos, Marbella, 1967. © Arxiu Joana Biarnés

Ambdues exposicions s’inauguren el 4 de març del 2022 a Les Bernardes Espai de Cultura Contemporània (c/ Major, 172, Salt. Girona), sota el títol genèric “Rostres eterns”, que també engloba altres interessants mostres del mateix espai cultural. Seguiran obertes al públic fins al 27 de maig (de dilluns a divendres, de 9h. a 21h. i dissabtes de 10h. a 13h. i de 16h a 20h.).

Tita Cervera a la terrassa de casa seva. Madrid, dècada dels seixanta. © Arxiu Joana Biarnés

Activitats complementàries

El dissabte 5 de març a les 11 h., es compta amb la presència de la pròpia Isabel Azkarate per oferir la conferència “Descobrint el llegat fotogràfic de la primera fotoperiodista basca”, novament a Les Bernardes, amb entrada lliure. A la xerrada, l’autora revisa algunes imatges dels seus més de 40 anys de professió, traient a la llum un arxiu que no només inclou el glamour dels seus anys com a fotògrafa oficial del festival cinematogràfic de Donostia, sinó també temes socials i polítics com el dia a dia del conflicte basc durant els primers anys 80, els atemptats de Sendero Luminoso al Perú, o reportatges dedicats a tribus urbanes i a qüestions de gènere, entre d’altres. De mà de la pròpia Isabel, coneixem la seva trajectòria fotogràfica i vital, i el seu arxiu, actualment en procés de investigacio per part de Photographic, que enriqueix la nostra memòria històrica i fa visible el llegat de les dones fotògrafes de finals del segle XX.

D’altra banda, el divendres 29 d’abril a les 19.30 h tindrà lloc una conferència titulada “El llegat de Joana Biarnés” a càrrec de Silvia Omedes, directora de la nostra Fundació, i Imma Cortés Pueyo, que forma part de l’àrea professional de Photographic.

A més, el 19 d’abril a les 19h, el llibre recopilatori d’obra de Biarnés, “Disparando con el corazón”, editat per Blume, centrarà una sessió gratuïta (aforament màxim de 10 persones) del Club de Lectura d’Art que cada mes organitza Les Bernardes.

Entrevista > SANTI DONAIRE, guanyador de la III Beca Joana Biarnés (2a part)

El fotògraf documental Santi Donaire (Jaén, 1988) ens ha parlat sobre la seva trajectòria i la seva visió del fotoperiodisme en una primera part d’aquesta entrevista. Ara ens centrarem en ‘Hasta que la tierra aguante. Retrato de la agricultura y ganadería industrial en España y sus consecuencias ambientales, humanas e identitarias’, el projecte amb el qual ha guanyat la tercera edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes.

La decisió del jurat el defineix com “un projecte tant ambiciós com pertinent, que comprèn assumptes tan urgents com el canvi climàtic, l’Espanya buidada, l’absoluta precarietat de molts treballadors del camp que malviuen amb sous de misèria en condicions insuportables, la manca d’aigua, l’esgotament dels terrenys o la contaminació ambiental”.

Per Carlos G. Vela

Fotografia de “Crudo”, un projecte anterior de Santi Donaire.

No sents vertigen en encarar un projecte com ‘Hasta que la tierra aguante’, que comprèn tantes facetes? 

Intento combatre-ho gaudint cada pas del camí que significa aquesta oportunitat. Encara que sí que noto una responsabilitat molt gran, no només per ser un projecte que va implicar molt d’esforç i treball, sinó perquè vull que ens parli a tots i totes, és a dir, que sentim que això no va de realitats llunyanes que provoquen d’altres persones.

Vull realitzar un retrat i una reflexió on tot tothom s’hi senti incòmodament inclòs, i no un judici sobre com està tot de malament o com ho fa de malament la gent que produeix aliments. La producció i el consum alimentari en aquest país, formen part d’un sistema circular on participem la societat sencera, i on la població de les ciutats té una responsabilitat determinant.

Fins fa relativament poc, les meves àvies se sorprenien quan veien una amanida de tomàquet al gener. La seva generació només menjava fruita i verdura de temporada i la seva reacció és el millor exemple de com ha canviat el nostre model de producció. Si volem tomàquets tot l’any a cada racó del país i que a més surtin barats, calen hivernacles amb conseqüències ambientals desastroses i una mà d’obra molt barata i sense gairebé drets. Això és el que m’agradaria que reflexionéssim en comú.

Acabes de mencionar les teves àvies. T’han inspirat elles aquest projecte? En una introducció del dossier que vas presentar a la Beca, expliques que ja no existeix el Jaén dels teus records… 

Jo vaig sortir de Jaén amb 17 anys, he viscut a diversos països i a diferents ciutats. No obstant això, sento que mai vaig marxar del tot de Jaén. Soc una persona que dona molta importància a l’arrelament familiar i la pertinença a un lloc. Les meves àvies, com la meva mare, el meu pare o les meves amistats, són referents de vida i font d’inspiració constant.

D’aquesta arrel i arrelament, neix la curiositat i motivació d’aquest projecte. Neix de passejar per Jaén amb la meva família i amb les meves àvies i de parlar-me elles de com es banyaven als rius que ara baixen gairebé secs o contaminats, o com la recollida de l’oliva estava inundada pel “jaleo” de cantar dels ocells, mentre que avui en dia tot és silenci. Avui no queda res d’això i aquest és, precisament, el motor d’aquesta investigació, saber el perquè d’un passat que ens van explicar, que ja no existeix.

Una imatge de “Crudo”. © Santi Donaire

Recentment, hi ha hagut molt de debat sobre les macrogranges i el model ramader a Espanya. Creus que pots trobar-te amb certes resistències duran el desenvolupament de la teva investigació? 

Sense cap mena de dubte em trobaré resistències. Probablement, dels grans propietaris i empresaris que es juguen molt perquè se senten amenaçats cada vegada que assenyalem o qüestionem el seu model de negoci. Hi ha molts interessos d’aquests propietaris i de fons d’inversió que inverteixen desenes de milions d’euros per mantenir i expandir un model productiu, que està provocant una ferida immensa. Per tant, sí que crec que a molts llocs no seré benvingut i crec que serà realment difícil que em deixin entrar per veure una macrogranja, encara que ho intentarem, sense cap mena de dubte.

Però també espero trobar-me portes obertes, perquè tinc la sensació que la gent que resisteix i aposta per una altra forma de fer les coses sobre el terreny, té moltes ganes d’explicar la seva realitat. Per això per mi és molt important fer partícips les persones que siguin fotografiades i que l’objectiu no sigui assenyalar-los a ells, sinó fer una reflexió conjunta entre la ciutat i el camp. 

Imatges del projecte “Crudo” del mateix autor.

© Santi Donaire

Creus que hi ha veus que no s’estan escoltant en aquest debat sobre el model majoritari de l’explotació alimentària?

Ho crec fermament. No s’escolten veus ni territoris. Els mitjans de comunicació d’aquest país limiten el seu interès a l’eix Madrid – Barcelona i tot allò que surt d’aquest binomi o dels municipis de més de 200.000 habitants, no existeix. A mi m’interessa la perifèria, m’interessa precisament tot el que se surt d’aquesta abstracció de la ciutat.

Portes ja dos anys documentant-te sobre la producció alimentària industrial i intensiva, molt abans de presentar-te a la Beca. I la teva opinió sobre les seves conseqüències és clarament negativa. Fins a quin punt estàs disposat que la teva investigació s’obri a perspectives diferents? Com d’important et resulta l’objectivitat en el fotoperiodisme?  

Per a mi, hi ha dues perspectives que han de conviure. D’una banda, està la realitat que ofereixen les dades científiques, que no són una opinió personal, sinó una fotografia nítida i contrastada de les conseqüències d’aquest model de producció. I aquí entren els estudis que des de fa dècades alerten que ja anem tard per frenar el canvi climàtic, o les anàlisis del mateix Ministeri d’Agricultura, que assenyalen a Espanya com el país d’Europa que més pesticides utilitza.

En segon lloc, la meva feina, encara essent periodístic i basat en dades i realitats contrastades per fonts prestigioses, vull que tingui una visió subjectiva i d’autor, sobre com jo entenc i explico aquesta realitat. Crec que el feminisme ens ha ensenyat que l’objectivitat no existeix, que el que s’ha anomenat “objectivitat” és oficialitzar una manera de veure el món molt patriarcal i, si m’amoïnes gaire, molt anglosaxona i occidental. Jo m’identifico més amb ser honest a l’hora d’assumir que soc un subjecte que explicarà la realitat amb els seus ulls i les seves idees, però que no té per què ser totalment fidel a la informació, les dades i els seus protagonistes. 

Vols conèixer més sobre la trajectòria del guanyador de la III Beca Joana Biarnés i la seva visió sobre el fotoperiodisme?

No deixis de llegir la 1a part d’aquesta entrevista!

Entrevista > SANTI DONAIRE, guanyador de la III Beca Joana Biarnés (1a part)

Parlem amb el fotògraf documental Santi Donaire (Jaén, 1988), el projecte del qual ‘Hasta que la tierra aguante’ va ser guanyador de la tercera edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes.

En aquesta primera part de la nostra conversa, ens explica la seva visió del fotoperiodisme, valora la situació actual del sector i revisa part de la seva trajectòria fins ara. En la segona part de l’entrevista, desgrana els detalls del seu projecte guardonat, que investigarà les conseqüències socials i mediambientals de la producció industrial intensiva.

Per Carlos G. Vela

El fotògraf Santi Donaire, guanyador de la III Beca Joana Biarnés.

Quan vas saber que havies guanyat aquesta edició de la Beca, vas fer una piulada d’agraïment on afirmaves que la Joana Biarnés era per a tu un referent. Sabies que va ser la primera dona fotoperiodista d’Espanya i, com vas conèixer el premi que porta el seu nom?

Des dels 18 anys he estat molt involucrat en el món de la fotografia documental i el fotoperiodisme. Així que quan va néixer la Beca, me’n vaig assabentar perquè segueixo la tasca que fa la Fundació Photographic Social Vision i des del primer moment em va cridar l’atenció del gran equip que hi havia darrere, per ser una beca destinada joves creadors i creadores i perquè m’havia quedat fascinat de la figura d’aquesta gran persona que va ser al Joana.

Vaig conèixer la seva història quan vaig venir a viure a Eivissa. Poc després d’arribar, algú em va parlar d’una fotògrafa que durant molts anys va tenir un restaurant a l’illa. Vaig començar a buscar informació, vaig veure el documental sobre ella, fotografies del seu arxiu i em vaig quedar totalment enamorat de la seva feina i de la Joana. Els seus retrats i la seva valentia per obrir-se camí en un món i una professió totalment entregada als homes, em sembla un referent d’algú que feia aquest ofici perquè hi creia profundament. I això ho sento així perquè quan la Joana va pensar que (el que li oferia el sector) ja no tenia sentit, es va retirar i va anar a gaudir de la vida a Eivissa. Espero que una de les oportunitats que sorgeixin d’aquesta Beca sigui poder conèixer de prop l’Arxiu Joana Biarnés i poder bussejar en la seva vida. Sense cap mena de dubte, seria un privilegi.

A aquesta tercera edició de la Beca s’han presentat més de 40 projectes, que el jurat independent va reduir a sis finalistes, t’imaginaves guanyador? 

En un certamen així, on saps que el jurat és realment exigent i que competeixes amb propostes enormes, tens poques esperances de guanyar-lo. Jo estava molt content amb la proposta que vaig fer, perquè feia dos anys que la preparava amb una documentació força extensa, però envies el dossier i intentes no fer-te massa il·lusions perquè hi ha molt de talent jove, descobert i per descobrir.

Coneixies ja els altres finalistes?

He de reconèixer que no. I crec que és conseqüència de la falta d’unió i connexió provocada per la precarietat de la professió. Tot i això, a mesura que vaig anar coneixent els seus treballs, em vaig quedar completament enamorat, tant del que ja havien fet com de les propostes que presentaven a la Beca. Treballs molt potents conceptualment, on es proposen temes tan vitals i transversals com la desigualtat o la identitat. En definitiva, admiro profundament els meus companys i companyes finalistes i m’he quedat amb moltes ganes de conèixer-los en persona. Espero que això pugui passar ben aviat! 

Donaire rep la Beca, amb Silvia Omedes, directora de Photographic, i Samuel Nacar, anterior guanyador.

Samuel Nacar, guanyador de l’edició anterior de la Beca, felicita amb una abraçada Santi Donaire.

La Beca dona suport al desenvolupament professional de fotoperiodistes d’edats entre 18 i 35 anys. Segons la teva experiència, quines oportunitats teniu els joves de desenvolupar una carrera al nostre país? 

El panorama és força desolador, i no per ser pessimista, sinó per denunciar l’absoluta precarietat que pateix la professió periodística i fotogràfica. Les redaccions han estat desmantellades, ja no existeixen fotògrafs en plantilla, ara tots som eterns col·laboradors als qui se’ns paga 10 euros per fotografia, o 100 euros per un reportatge que t’ha costat 500 euros produir.

Ens hauria de fer reflexionar que les poques oportunitats que hi ha en aquesta professió siguin marxar del país o bé treballar per a mitjans estrangers. Això és desolador per l’ofici i per la societat, perquè al final, estem explicant les realitats d’altres territoris, en lloc de la nostra, o estem portant la nostra realitat a lectors que estan a milers de quilòmetres i que no podran fer res per canviar el que expliquem aquí. I això no és culpa dels treballadors i les treballadores, això és responsabilitat dels mitjans estatals i locals, que des de fa temps no estan apostant per la fotografia ni pel fotoperiodisme. Per això cal assenyalar als propietaris dels mitjans, però també a les institucions, fundacions i organitzacions per tal que apostin perquè hi hagi ajudes, beques com aquesta o qualsevol programa que creï i doni suport a econòmicament el panorama fotogràfic tan meravellós que hi ha a aquest país.

L’anterior guanyador de la Beca, Samuel Nacar, ens explicava com li havien resultat d’útils les tutories de seguiment del projecte que inclou la Beca Joana Biarnés i com l’havien ajudat a no estancar-se i progressar en la seva feina. Què esperes tu d’aquestes tutories?

Jo sempre he concebut el fotoperiodisme i el periodisme com un treball en equip. Vaig créixer amb aquesta idea romàntica de les redaccions treballant tots a una, amb els editors guiant la teva història. Tanmateix, la realitat està força lluny d’aquest somni utòpic. La vida del freelance és força solitària i això t’obliga a ser tu mateix qui revisa els teus plantejaments i propostes. Avui en dia, tu et proposes el tema, el fas, el revises i el vens. Per això, tenir un tutor que durant 9 mesos m’acompanyi i aconselli és, sense cap mena de dubte, una de les experiències que més em ve de gust. Tinc moltes ganes d’aprendre i de deixar-me guiar.

En escollir-te guanyador, el jurat va destacar que ets “un fotògraf d’una maduresa excel·lent, tal com acrediten alguns projectes previs com ‘Hijos de la Desmemoria’ o ‘Crudo'” (poden veure’s a la web de l’autor). Creus que aquests treballs t’han preparat per afrontar la investigació que ara encares amb ajuda de la Beca? 

Recordo que quan era més jove admirava aquests fotògrafs i fotògrafes que podien fer una lectura de la seva trajectòria, dels seus interessos, llenguatges i preocupacions. En aquell moment, em costava moltíssim irar endarrere i veure una coherència entre un projecte i un altre, inclús entre una fotografia i una altra. Ara sento, encara de forma difosa, que el camí recorregut m’ha portat a temàtiques que tenen a veure més amb mi del que m’imaginava, a coses que vull explicar i que em preocupen.

Una imatge del reportatge “Crudo” © Santi Donaire

‘Crudo’ va ser la primera vegada que vaig girar la meva mirada fotoperiodística, ancorada en la immediatesa de la premsa diària, a realitats més permanents, macros i micros que conformen la història d’un país. Em sorprenia que es parlés de l’escassetat i desproveïment a Veneçuela com un problema conjuntural, quan el país ha tingut problemes similars en diferents èpoques. És clar que el context i el Govern del moment eren responsables del que passava llavors, però sempre vaig trobar a faltar anar als motius estructurals, que són els que provoquen les situacions i els que poques vegades tenen cabuda en la frenètica immediatesa mediàtica. Per això, em vaig centrar en què significa ser la reserva més gran de petroli del món i vaig voler mirar des del pou de petroli fins a la classe alta de veneçolana. Aquí vaig descobrir que em sento molt més atret pel dia a dia d’un ramader o d’una camperola, com a manera d’entendre la realitat d’una societat, que per les protestes al carrer o les reunions d’alts càrrecs. 

Quan vaig tornar a Espanya, vaig començar ‘Hijos de la desmemoria’, que va ser el meu segon projecte i en el qual segueixo immers. Tenia moltes ganes de fer-me preguntes sobre qui som i va ser així com em vaig ficar en la Memòria Històrica. Sempre m’ha sorprès moltíssim que a l’Estat Espanyol se’n parla molt poc del fet d’haver viscut 40 anys sota una dictadura militar i sobre com ens ha afectat com a societat no haver jutjat els crims del franquisme. Gràcies a aquest treball, m’he trobat amb una societat absolutament traumatitzada per les ferides que mai es van curar i amb milers de persones que busquen respostes i reparacions.

Per tant, després d’haver recorregut dos països per les seves zones interiors, allunyant-me dels centres d’interès mediàtic i buscant respostes als temes troncals que travessen una societat, em vaig trobar amb la pregunta: com es produeixen els aliments que genera el productor més gran d’Europa?

Donaire es refereix aquí a Espanya i aquesta pregunta és la que centra el seu projecte becat, els orígens del qual, l’enfocament i aspectes més destacats, ens els explica en la segona part de l’entrevista. No deixis de llegir-la! 

Santi Donaire guanya la III Beca Joana Biarnés

Santi Donaire, fotoperiodista de Jaén, és el guanyador de la III Beca Joana Biarnés per la seva proposta “Hasta que la tierra aguante. Un retrato de la agricultura y ganadería industrial en España y sus consecuencias ambientales, humanas e identitarias”.

Gràcies a la Beca Joana Biarnés, l’autor comptarà amb 8.000 euros per a desenvolupar una investigació fotogràfica, durant nou mesos i amb el suport d’un tutor. Per fer-ho, viatjarà a Tenerife, Almería i Jaén, passant pel degradat Mar Menor murcià o les macro granjes vacunes i porcines d’Aragó i Navarra, estudiant l’impacte social i mediambiental de la producció alimentària industrial intensiva.

Fotografia del projecte “Crudo”, de Santi Donaire.

Segons el fotògraf guardonat, “Espanya s’ha convertit en els darrers quaranta anys en el rebost d’Europa en qüestions tan essencials com la ramaderia, la indústria porcina, l’oli d’oliva, el sector hortofructícola, l’alvocat o el plàtan. El nostre clima i la nostra posició geogràfica privilegiada, unides a un territori degradat i despoblat, han fet que el nostre país es converteixi en el gran productor alimentari del Vell Continent. Cal veure què significa això realment i en quines condicions es produeix el menjar que consumim i exportem. ”

“Hasta que la tierra aguante” busca revelar les conseqüències d’aquestes pràctiques intensives, especialment per als qui treballen la terra en aquelles localitats on es desenvolupen aquestes activitats. Són comunitats locals que han patit una gran transformació en pocs anys, convertint-se en la primera línia d’una indústria que les necessita com a mà d’obra, però que també afecta de manera important el paisatge, l’entorn i el modus vivendi de la seva població.

Fotografia del projecte “Crudo”, de Santi Donaire.

En la justificació del seu projecte, Donaire comenta: “La terra que vivan viure les nostres àvies i pares, aquesta societat majoritàriament rural i de subsistència, ha fet un pas endavant a una concentració urbana massiva, deixant de banda el camp per a pràctiques de producció industrial i massiva. Com si es tractés de les nostres pròpies vides estressades, la producció alimentària s’ha sotmès a una sobreexplotació, sense importar les conseqüències per al nostre medi ambient, per a la gent que la treballa i per sentir-nos aliens i no hereus, d’un paisatge que no s’assembla al que ens van explicar. No només les nostres vides han estat despullades de qualsevol contacte amb el camp i la natura, sinó que la indústria ha fet que el treball de la terra no tingui ritme biològic, humanització i sostenibilitat.”

Fotografia del projecte “Crudo”, de Santi Donaire.

La deliberació del jurat

El projecte de Santi Donaire va ser escollit per un jurat independent, que prèviament havia destacat sis finalistes d’entre els més de 40 projectes presentats a aquesta tercera convocatòria de la Beca Joana Biarnés.

En la seva decisió, el jurat defineix “Hasta que la tierra aguante” com “un projecte tant ambiciós com pertinent, que abasta assumptes tan urgents com el canvi climàtic, l’Espanya buidada, l’absoluta precarietat de molts dels treballadors del camp que malviuen amb sous de misèria en condicions insuportables, la manca d’aigua, l’esgotament dels terrenys o la contaminació ambiental. Amb una documentació exhaustiva i un plantejament coherent, Santi Donaire ens proposa un viatge per aquestes macro explotacions desbocades, que ens obliguen a plantejar-nos, com a individus i com a societat si ens podem permetre aquest model d’alimentació, tant per la forma de produir aquests aliments, com per la responsabilitat que tots, com a consumidors, tenim.” 

Com a motivació per la decisió final, el jurat també opina que “Donaire és un fotògraf d’una maduresa excepcional, tal com acrediten alguns dels seus projectes previs com ‘Hijos de la Desmemoria’, sobre les exhumacions dels afusellats durant el règim franquista i enterrats al cementiri de Paterna (Valencia), o ‘Crudo’, un retrat de la decadència social i econòmica a Venezuela, a conseqüència de la fallida del rendisme petroler.” 

La Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes va ser creada el 2019 per Photographic Social Vision, com a homenatge a la primera dona fotoperiodista d’Espanya i complint amb la seva voluntat que el seu llegat servís per a recolzar el desenvolupament professional de joves fotoperiodistes de tot el país, al mateix temps, la Beca posa en relleu temàtiques i reptes de necessària difusió i reflexió social.

Sobre Santi Donaire

Santi Donaire (Jaén, 1988) és fotògraf documental, periodista i cofundador de la productora de documentals Nervio. Ha treballat per a mitjans com TIME, El País, The New York Times, Le Magazine du Monde, Los Angeles Times o The Telegraph, i ha estat guardonat amb el Picture Of The Year International (2017) i el Premi Internacional de Fotografia Humanitària Luis Valtueña (2019), entre d’altres. El 2021, conjuntament amb el col·lectiu Nervio, va presentar un documental sobre la crisi migratòria del Mediterràni al Festival de cine y derechos humanos de San Sebastián. En els darrers anys, s’ha centrat en projectes relacionats amb la memòria històrica espanyola. 

Samuel Nacar exposa “Cartas a Mariví”

El fotògraf documental Samuel Nacar, que el 2021  va guanyar la II  Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes, mostra el resultat del seu projecte becat a l’exposició  “Cartas a Mariví. La búsqueda de nuestra generación para encontrar un lugar en este mundo”, que es pot visitar del 4 de febrer al 19 de març a Efti – Centro Internacional de Fotografía y Cine (c/ Fuenterrabía, 4. Madrid).

La mostra, produïda i comissariada, per Photographic Social Vision, és el resultat de la investigació de Samuel Nacar sobre una generació abocada a la precarietat, joves sense oportunitats a la seva terra, que emigren a les grans ciutats de la península. Abandonen l’Espanya perifèrica, un territori sobre el qual gairebé mai s’explica res i del que el desmantellament industrial produeix un abandonament progressiu, generant una Espanya despoblada.

“Aquest projecte neix del meu interès per retratar aquesta Espanya i d’explicar com la debilitat estructural de la nostra indústria provoca l’efecte dominó que acaba amb el despoblament de la nostra geografia”, explica Samuel Nacar.

Maria Victoria Ortiz és de Miranda de Ebro, va migrar a Barcelona a Estudiar i per la manca d’oportunitats a la seva ciutat natal. “Miranda era un encreuament de camins i va ser molt important ferroviàriament, hi havia molts cinemes, hi havia ambient de dimecres a diumenge, teatres i ara, amb sort, hi ha un cinema.” Posa a les Marismas de Catoira, Pontevedra, 22 de juliol 2021.

Nacar ha recorregut gairebé 12.000 quilòmetres de perifèria espanyola, detectant un patró que es repeteix: el colapse se’l troba a Linares (Jaén), titllada de la “ciutat amb més taxa d’atur d’Europa” des que ja fa una dècada va tancar la fàbrica d’automoció Santana; la desindustrialització la situa a Andorra (Teruel), localitat que rivalitzava en nivell de vida amb Estocolm, que fins que es va anunciar el tancament de la central tèrmica d’Endesa; i la resistència la troba a A Mariña (Lugo), on un 30% del PIB de la província depèn de l’americana Alcoa, una de les productores més grans d’alumini del món, on els treballadors han assumit parar temporalment la producció per tal d’impedir el possible tancament de la fàbrica.

El pie de una torre eólica en los Montes de Buio. Mariña Lucense, Lugo. © Samuel Nacar

Un procés imparable que s’estén de Cádiz a León, per províncies que van ser riques i avui veuen el jovent marxar. Samuel Nacar dona veu a aquests i aquestes joves, que no tenen futur a les seves localitats d’origen, davant del convenciment que allà mai podran treballar en el que s’han format, optar a comprar-se un habitatge o ni tan sols plantejar-se tenir descendència.

Lucia Alcaine posa delante de un hotel de Andorra (Teruel), que lleva años cerrado. Se irá a Bilbao, porque en su ciudad no puede estudiar lo que quiere. La central térmica que nutría de empleo al pueblo y a la comarca cerró en 2020. © Samuel Nacar.

LA BECA QUE HA FET POSSIBLE AQUEST PROJECTE 

Aquesta exposició és el resultat de la II Beca Joana Biarnés,  que ha permès a en Samuel Nacar desenvolupar el projecte durant nou mesos, a més de comptar durant tot el procés amb l’assessorament de la tutora Jessica Murray, directora d’Al-liquindoi, una associació cultural que es dedica a la formació de fotògrafs documentalistes a tot el món.

Concedida per un jurat independent, la Beca va ser creada per Photographic Social Vision amb el doble objectiu d’ajudar al desenvolupament professional de joves autors i autores de tot el país i de visibilitzar temàtiques que és necessari reflexionar socialment. 

La Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes  és possible gràcies a Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Terrassa, Escuela EFTI, Foto Ruano Pro i Arxiu Joana Biarnés.

SOBRE L’AUTOR


Samuel Nacar (1992) és fotògraf documental. En els darrers anys ha treballat cobrint les rutes migratòries cap a Europa. El 2016 va publicar el llibre “Pisadas de agua y sal” amb l’editorial Pagés. Ha treballat com a freelance per a El País, la Deustche Welle, TRT i altres mitjans. Va treballar com a segon càmera al documental “Ulysses” de National Geographic dirigit per Samuel Granados. Ha estat el project manager de “El futuro es ahora” per a Playground. Va guanyar la segona beca Joana Biárnes i ha guanyat el premi a millor projecte pel documental “Taranta” al festival de cinema Abycine. Entre altres reconeixements a la seva carrera, ha guanyat l’IPPA awards, medalla d’or als PX3 per la seva cobertura del desallotjament del 2016.

  • “Cartas a Mariví”. Del 4 de febrer al 19 de març de 2022.
  • Sala Fujifilm de Efti. c/ Fuenterrabia 4, Madrid.
  • De dilluns a divendres de 9 a 22:00 h. Dissabte de 10 a 14:00 h i diumenge tancat.

Finalistes de la III Beca Joana Biarnés

Ja coneixem els projectes finalistes de la III Beca Joana Biarnés!

El jurat d’experts de la III edició de la Beca Joana Biarnés ja ha acabat el procés de revisió i selecció dels projectes candidats. A causa de l’alt nivell de totes les propostes presentades, la deliberació va ser llarga, intensa i minuciosa, fins a decidir qui eren els sis finalistes, les propostes dels quals han volgut destacar de forma especial. Els detallem a continuació, incloent-hi algunes línies que expliquen el projecte extretes de les presentacions de cada proposta:

  • ‘Desertores del ‘arao’. De Quinquis a mercheros, la etnia de los invisibles’, de Sergi Rugrand, fotògraf i videògraf de L’Hospitalet de Llobregat.

© Sergi Rugrand.

Quinquis, Quincalleros, Languilleros, Moinantes, Andarrios, Murris… Són molts els noms amb els que, segons el lloc on es trobin, poden ser coneguts els Mercheros: una ètnia d’origen i costums encara difosos a Espanya. Erròniament identificats com a descendents mestissos del poble gitano, es tracta d’una identitat pròpia molt poc coneguda que, de la mateixa manera que d’altres minories, ha sofert la marginació i el pes dels prejudicis per part de la societat. S’especula que prové d’un grup social de persones que durant la Baixa Edat Mitjana, van ser “desertors de l’arao”, van abandonar les terres dels senyors feudals i van començar a buscar-se la vida recorrent els camins de la península, convertint-se així en un poble nòmada. Hermètics, endogàmics, i amb un dialecte secret, els mercheros segueixen essent avui dia, el poble dels invisibles. 

  • ‘Generación perdida. Entre dos crisis sociales’, d’Adra Pallón, fotògraf documentalista resident en Lugo.

© Adra Pallón.

Som la generació més ben preparada de la història dels països del sud d’Europa. Se’ns va vendre un futur que aquí no existeix. Hem heretat la desindustrialització i la turistificació dels nostres països. Les polítiques europees van projectar l’activitat econòmica dels països sud-europeus cap a una activitat basada en el sector dels serveis, convertint-los en el ressort turístic dels països del nord, països que sí que tenen una indústria i una economia florent i sòlida. Aquest fet va comportar un augment precipitat cap a la precarietat laboral, la bretxa social i la gentrificació. Aquest darrer fenomen ha potenciat la pèrdua d’habitatges per part de les famílies i la inaccessibilitat per part dels joves a tenir-ne, part d’aquesta generació perduda que viu entre dues crisis enormes. 

  • ‘Hasta que la tierra aguante. Retrato de la agricultura y ganadería industrial en España y sus consecuencias ambientales, humanas e identitarias’, de Santi Donaire, fotoperiodista de Jaén.

Imatge d’un altre projecte del mateix autor: “Crudo” © Santi Donaire

La terra que varen viure les nostres àvies i pares, aquesta societat majoritàriament rural i de subsistència, ha donat pas a la concentració urbana massiva, relegant el camp a pràctiques de producció industrial i massiva. Com si es tractés de les nostres pròpies vides estressades, la producció alimentària ha estat sotmesa a una sobreexplotació, sense importar-ne les conseqüències per al nostre medi ambient, per a la gent que la treballa i per sentir-nos aliens, i no hereus, d’un paisatge que no s’assembla al que ens van explicar. No només les nostres vides han estat espoliades de qualsevol contacte amb el camp i la natura, sinó que la indústria ha fet que cultivar la terra estigui espoliat del ritme biològic, la humanització i la sostenibilitat.  

  • ‘La gran unión: materiales para construir una imagen’ de Marius Ionut Scarlat, fotògraf nascut a Romania i resident a Guadalajara.

© Ionut Scarlat.

Aquest és un projecte sobre la comunitat romanesa que viu a Espanya i sobre la desconstrucció de la imatge dels immigrants romanesos als mitjans de comunicació espanyols. S’han generat, al llard dels anys, diferents prejudicis i estereotips que afecten a tota la comunitat. L’objectiu és conèixer, per una banda, si el missatge transmès ha quallat a la societat i, d’altra banda, veure com rep l’immigrant aquest missatge.  

  • ‘Locas. Una investigación visual sobre la representación de la salud mental en España’, de Natalia Lázaro Prevost, fotògrafa i periodista de Barcelona.

Un altre projecte de la mateixa autora “Acts of Resistance” © Natalia Lázaro.

El projecte tracta sobre la representació històrica de la salut mental, que visualitza les pràctiques abusives exercides contra el cos malalt, especialment de la dona, i explora noves alternatives de comprensió del malestar mental des de la perspectiva de testimonis actuals que conviuen amb problemes de salut mental. A través d’exemples històrics recopilats en centres de salut mental de Catalunya i Espanya, el projecte revela les seves vinculacions amb el sistema actual de salut mental i denuncia els errores en l’abordatge d’aquesta temàtica al nostre país. 

  • ‘Talassa. Dones a un mar que s’apaga’, de Bruna Casas. Fotoperiodista basada a Barcelona.

© Bruna Casas.

El Mediterrani és la segona regió del món més afectada per la crisi climàtica, només per sota de l’Antàrtida. El nivell del mar puja sense parar i les aigües s’escalfen més de pressa del que la vida marina pot aguantar. Aquest procés de degradació afecta la vida de moltes persones, especialment de les qui, pel seu ofici, han vinculat la seva vida a aquest mar. El projecte acompanya un grup de dones: pescadores, capitanes, biòlogues, armadores… Totes elles treballant en un món d’homes i totes lluitant per un mar que, a poc a poc, s’apaga. 

ANUNCI DEL PROJECTE GUANYADOR

El projecte guanyador de la III Beca Joana Biarnés s’anunciarà el pròxim 4 de febrer a les 19:00 h a l’Espacio Creativo UNONUEVE (c/Gutemberg, 4. Madrid), coincidint amb la presentació de “Cartas a Mariví. La búsqueda de nuestra generación para encontrar un lugar en este mundo”, que és l’exposició fruit de l’anterior edició de la Beca. Aquella II edició la va guanyar Samuel Nacar amb un projecte sobre desindustrialització i despoblació a Espanya. El resultat de la seva investigació s’exposarà fins al 19 de març de 2022 a la Sala Fujifilm d’Efti.

CANDIDATS I JURAT

Dels 41 projectes presentats enguany, 5 propostes són de col·lectius i 36 individuals. La major part dels participants es troben entre els 28 i 32 anys (un 41%), amb una distribució equilibrada entre participants femenines (52%) i masculins (48%). La seva situació geogràfica prové de Catalunya (49%), seguida de la Comunitat de Madrid (29%), tot i que hi ha hagut procedències molt diverses, tal com queda reflectit en els sis finalistes.

El jurat ha estat format pel fotoperiodista Edu Ponces; la fotògrafa Imma Cortés, també investigadora de l’Arxiu Joana Biarnés; el periodista i documentalista Karlos Zurutuza, especialista en drets humans i conflictes armats; el fotògraf i editor gràfic Rafa Badia, també professor especialitzat en narrativa fotogràfica i fotografia documental; i la fotògrafa Sofía Moro, especialitzada en retrat editorial i drets humans.

Des de Photographic, volem agrair el suport de totes les entitats que han col·laborat en la difusió d’aquesta convocatòria, incloent-hi escoles de fotografia, associacions i sindicats de fotògrafs i periodistes, universitats, festivals de fotografia, revistes especialitzades i agendes culturals.

La Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes compta amb la col·laboració de Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Terrassa, Escuela Efti, Foto Ruano Pro i l’Arxiu Joana Biarnés.