Entrevista > IGNACIO COLÓ, guanyador del I Star Award

El projecte de fotollibre “Eduardo & Miguel”, de l’argentí Ignacio Coló, va ser el guanyador de la primera edició de l’Star Photobook Dummy Award, una iniciativa de la fundació Photographic Social Vision, en col·laboració amb les editorials Phree, Ediciones Posibles y RM, que l’assessoren a la fase final del procés, encarregant-se de produïr i imprimir el llibre, i que també el distribuiran internacionalment a partir de l’abril de 2022. 

Parlem amb l’autor sobre aquesta experiència, sobre el procés d’elaboració del fotollibre i dels orígens d’aquest projecte, on narra el dia a dia de dos germans bessons vora els cinquanta anys, que viuen junts des de que van néixer, sense pràcticament altra companyia que la de l’altre, a la ciutat de Buenos Aires, on també va néixer i hi viu el mateix fotògraf.

Per Carlos G. Vela

El fotògraf i editor gràfic Ignacio Coló.

Abans de tot, moltes felicitats per ser el primer guanyador de l’Star Award! El jurat va escollir el teu treball d’entre 150 projectes de 34 països diferents, preseleccionats per un equip expert de nominadors internacionals, essent el teu proposat pel també argentí  Nicolás Janowsky. Com vas rebre la notícia i quines eren les teves expectatives pel que fa a aquest nou premi? 

Va ser molt bonic quan vaig rebre la notícia de que havia guanyat! Estava de vacances amb la família al nord d’Argentina, a la província de Misiones. Sabia que estava entre els finalistes i que aquell dia s’anunciaven els resultats. Estàvem esmorzant i crec que va ser a través d’Instagram que vaig veure que el meu projecte havia resultat premiat. Ens vam abraçar amb la María, la meva parella; en un moment molt emocionant, un motiu més de felicitat en aquest context de vacances. Les expectatives eren enormes, en tractar-se d’un premi que desembocava en un llibre, real! Amb tres editorials importants al darrere, amb la Fundació i aquest jurat… Al mateix temps, la consciència de la dificultat de guanyar-lo, perquè coneixia molts dels altres finalistes i són treballs boníssims. Però hi havia il·lusió, que després va ser proporcional a l’alegria que vaig sentir un cop el projecte “Eduardo & Miguel” va ser reconegut com guanyador i vaig saber que s’acabarà materialitzant en un llibre.  

A l’hora d’escollir la teva maqueta de fotollibre, el jurat va tenir en compte el seu concepte i disseny, però també els valors humans de la història que narres, perquè el premi homenatja i s’inspira en els propis de la dissenyadora Inés Casals, i el guanyador havia de destacar per conceptes com “amistat, empatia, intimitat, calidesa, amor, bellesa, poesia, incertesa, desafiament, tenacitat, empoderament, autodeterminació, resiliència, acceptació, autocura i compassió, sense oblidar la ironia i la voluntat d’evitar qualsevol clixé”. T’hi identifiques? Quins motiven el teu projecte?

Vaig començar aquest projecte fa més de sis anys i no deixa de sorprendre’m que molts dels valors que menciones coincideixen amb els que jo vaig anar tenint en compte a mesura que encarava la història de l’Eduardo i en Miguel i la manera com em vaig vincular amb ells. Crec que el projecte reivindica molts d’aquests valors, que engloben un cert humanisme a l’hora d’explicar la història d’aquests dos germans bessons, que mai han estat separats, que es construeixen i es cuiden l’un a l’altre, …  Des que vaig començar a fotografiar-los, em van despertar molta tendresa, que va donar peu a alguna cosa més àmplia, aquest humanisme que es una forma d’empatia, de vincular-me amb ells i la seva història d’una manera honesta. I es van anar afegint després certes característiques de com explicar-ho, amb certa poesia, amb calidesa, respectant aquest vincle i també apropant-me de manera molt sincera. 

Mostra de la maqueta “Eduardo & Miguel”.

És evident que vas aconseguir una intimitat total amb els protagonistes. Com vas poder tenir aquest accés a les seves vides? 

Sense cap dubte entre tots tres vam aconseguir molta proximitat, molta sinceritat, que es manté actualment. Els veig regularment, viuen a prop de casa meva i ens veiem sovint. Estan molt pendents i il·lusionats amb el llibre i estan seguint tot el procés molt d’a prop. El primer contacte es va produir de manera natural i espontània. Els vaig veure pel carrer i em vaig apropar per fer-los la primera fotografia, que llavors (pensava que) seria l’única. Vam quedar per fer un cafè i quan ens vam trobar, em vaig adonar que hi havia molt més per explicar. I al mateix temps, jo no tenia cap urgència, no era un encàrrec, va ser una cosa que em va anar sorgint. Vaig anar descobrint el seu món de manera progressiva i em vaig anar apropant cada vegada més. Hi anava als matins, perquè ells comencen el dia molt aviat, i els acompanyava quan esmorzaven. També quan caminaven per la ciutat de Buenos Aires i així es va anar creant una relació quotidiana, jo sempre anava amb la càmera a sobre i aprofitava cada oportunitat per fer fotografies i conèixer-los. Tot va ser material que anava sumant a la història.

Fins a quin punt els captaves de manera natural i en quina mesura posaven?

Jo els acompanyava en les seves rutines, reflectint el que feien, mirant de passar dies sencers amb ells. Però la meva feina com a retratista i la meva visió fotogràfica inclou involucrar-me directament quan veig una situació que m’interessa. Per exemple, arribava i era el primer dia que tenien telèfon mòbil i van estar tot el dia amb ell. Jo els acompanyava fent fotografies, però si en el algun moment veia un espai de l’apartament que semblava més fotogènic, potser aquell sofà, els demanava moure’s allà, però seguint amb el que feien. I es construïa com un joc d’anada i vinguda, una cosa molt lúdica en la que ells també participaven de manera activa. Portaven endavant els seus propis rituals i les seves tasques quotidianes, amb mi al voltant fent fotografies. I, de cop, potser sí que posava un flash i els demanava que posessin per un retrat. O sortíem a caminar i ells es quedaven en una cantonada, jo començava a disparar i ells ho veien i no es movien. Entre tots vam construir aquest joc que va anar resseguint tot el procés fotogràfic i que va durar sis anys. A dia d’avui, quan els veig, els faig una fotografia. El procés del llibre ja està tancat, però d’alguna manera aquest vincle fotogràfic és permanent i segueix creixent.    

Mostra de la maqueta “Eduardo & Miguel”.

S’intueix que és un projecte molt estimat per tu, amb el que a més vas guanyar un POY Latam el 2019. Són aquestes les raons per convertir-lo en el teu primer fotollibre? 

Escullo aquest projecte per diversos motius. Sense cap dubte és un treball en el que hi ha un compromís emocional molt gran, per la meva relació inevitable en la vida de l’Eduardo i en Miguel i el vincle que vaig anar construint amb ells. Una rutina que va anar creixent amb els anys, que va donar molt de sentit a la meva vida. Cada cop que jo feia fotografies, generava sentits nous en mi mateix, no només en la història. I també no tinc dubte que aquestes trobades van generar molt de sentit també en ells; compartir aquesta quotidianitat,  on la part fotogràfica sempre va ser el centre.

També és un compromís fotogràfic fort, perquè a més a més, aquest projecte va ser una aposta estètica, una aposta narrativa, una manera d’explicar una història amb imatges amb un llenguatge propi, molt meu, que d’alguna manera reflectia també el que són ells. 

I finalment, en aquest treball, vaig sentir des de l’inici, de manera molt clara, que es materialitzaria en un llibre. Hi ha històries que es poden reflectir a través d’un vídeo, d’una web transmèdia, en una exposició, en una instal·lació, hi ha moltes maneres de donar-li suport a una història actualment! En aquest cas, vaig tenir sempre la intuïció que la forma en la que acabaria d’explicar aquesta narració era el fotollibre.

Precisament, el jurat de l’Star Photobook Dummy Award va declarar “essencial que el fotollibre fos el suport òptim per al projecte” i van valorar que la teva maqueta presentava “un disseny impecable i ben resolt, que enriqueix la història i el concepte de manera equilibrada”… 

Són tot peces fonamentals per a que la idea quedi rodona. El concepte original sorgeix de la meva cerca, de com volia explicar aquesta història. Després hi va haver un procés de conceptualització editorial, que va néixer en un taller de fotollibre amb la Yumi Goto (comissària i editora japonesa), molt interessant per tal que el llibre sumés una capa més en el relat que estava explicant a través de les fotografies. I, en termes de disseny, hi havia un repte; que aquest dispositiu que vam anar creant amb la Yumi tingués un bon funcionament. I aquí l’aportació d’en Ricardo Báez va ser també decisiva. És un dissenyador de qui aprecio moltíssim la seva feina i, sense cap mena de dubte, va ser la persona indicada no només per a que el llibre es veiés bé, sinoó també per enriquir els conceptes treballats, que la part fotogràfica i la part editorial prenguessin més força en termes de disseny. I així crec que es produeix una mica la confluència que sosté aquest llibre: allò fotogràfic, allò editorial i el disseny, sumen per arrodonir tot el procés.   

Els bessons protagonistes del projecte, a doble pàgina a la maqueta.

L’Star Photobook Dummy Award recolza la fase final de disseny, ideació i distribució del fotollibre guanyador. Com estava d’avançada la teva maqueta abans del premi i com ha evolucionat en obtenir-lo? 

Pel meu compte havia fet com cinc o sis maquetes fins a arribar a la darrera versió, que és la que vam fer amb en Ricardo (Báez) i la que vaig presentar al concurs. En aquest sentit, estava ja força avançada tant en termes conceptuals com de disseny. Si que, un cop vaig guanyar l’Star Award, va ser molt interessant l’intercanvi i el treball amb les tres editorials que el publicaran i amb l’Arianna (Rinnaldo, coordinadora del premi i membre del jurat d’aquesta primer edició). Per una banda, el que estem fent amb els textos que s’incorporaran al llibre és una feina molt meticulosa per tal que siguin complementaris amb les fotos de la manera més adequada. I també és molt beneficiós tot l’intercanvi en la fase de producció. Sense tractar-se d’un llibre complex, que no era la intenció, sí que té les seves dificultats en termes de producció, que l’encareixen. I, per tant, cal buscar la manera d’arribar als números que convenen, sense que el llibre perdi qualitat. I així, encara que pugui semblar molt fred, també té importància en termes i repercussions conceptuals. És molt interessant tot aquest procés d’intercanvi que, sense cap mena de dubte, portarà el llibre a bon port.

Quin ha estat el principal repte en reproduir la teva obra en format de fotollibre?

El repte més gran va ser que el dispositiu potenciés la història i no jugués en contra. Que el recorregut que proposa no fos massa tradicional, que també era una possibilitat, tot i que tenia la sensació que es desaprofitava una potencialitat que tenia la història. D’altra banda, tampoc volia fer una cosa massa complexa, que dificultés el recorregut del lector. Més enllà del trencaclosques inicial, ha estat molt bonic afrontar tots els reptes de convertir aquesta història en fotollibre, perquè, en certa manera, superar-los acaba enriquint-los. Quan veus les fotografies la història s’explica d’una forma. Però s’enriqueix notablement, penso jo, quan es veu reflectida en el llibre, potenciant els seus principals conceptes, des de la fraternitat i la simbiosis de l’Eduardo i en Miguel, fins a tot el joc sobre el doble, la bessonada i els conceptes que ja estan presents en la història fotogràfica, però que es repliquen i es potencien en el format de fotollibre.

Ignacio Coló va néixer el 1980 a Buenos Aires, Argentina. Va viure a París, on es va especialitzar en història de la fotografia a la Universitat de la Sorbonne, quan va tornar a Buenos Aires, va acabar els seus estudis a la Escuela Argentina de Fotografía (EAF), a més d’estudiar Direcció de Fotografia a la unió de cineastes professionals SICA. Actualment, treballa com a fotògraf i editor fotogràfic al suplement dominical de La Nación, un dels principals diaris argentins. També ha publicat periòdicament a mitjans internacionals com els diaris Financial Times, Le Monde, El Mundo, o les revistes Papel, L’Equipe Magazine, France Football, Society o Art Magazine. Ha exposat la seva obra en mostres col·lectives i individuals.  “Eduardo & Miguel” és el seu primer fotollibre.

#StarAward2021 #SigueTuEstrella #FollowYourStar