ENTREVISTA > Daniel Beltrá guanya un World Press Photo 18

© Daniel Beltrá. Paradís Amenaçat

 

Nascut a Madrid i establert a Seattle, Daniel Beltrá és un fotògraf que s’ha dedicat en els últims 28 anys a fotografiar diferents desastres naturals. Aquest any ha estat guardonat pel seu treball “Amazones: Paradís Amenaçat” en l’exposició World Press Photo 2018, en la categoria Medi ambient.

Per Paula Ericsson

Paula Ericsson (PE) El moviment ambientalista va començar a gestar-se quan es va difondre la imatge de la Terra presa per la tripulació de l’Apol·lo 8 en 1968. Quin paper ha tingut la fotografia des de llavors en la lluita per la defensa del medi ambient?

Daniel Beltrá (DB). La fotografia de naturalesa ha evolucionat molt, i cada vegada ens allunyem més d’aquesta naturalesa tan bonica i que ens agrada a tots. Aquest tipus d’imatges perpetren una quimera, perquè el que està ocorrent al món no és el que es mostra normalment.

La fotografia és ser testimoni. Els fotògrafs tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’anar a llocs on la majoria de la gent no té accés i mostrar el que està passant. Quan llegeixes la quantitat de plàstic que hi ha en els oceans és absolutament demencial. No som fotògrafs de guerra, però sí tenim estrès postraumátic. Malgrat això, jo sóc optimista i penso que amb el meu treball mostro problemes i difonc les possibles solucions.

PE. Malgrat que vas estudiar biologia, vas començar la teva carrera com a fotògraf en un atemptat d’ETA a la fi dels 80. Quina evolució has vist entre la teva primera fotografia i el teu projecte guanyador de la World Press Photo 2018, “Amazon: Paradís Amenaçat”? Què hi ha de comú en la motivació entre l’una i l’altra?

DB. Quan vaig començar la fotografia per a mi era un hobbie, igual que la naturalesa. Al principi m’interessava el fotoperiodisme i en cap moment vaig pensar a ajuntar aquestes dues passions. Jo estava fent treball del dia a dia a l’Agència Efe, i se’m va ocórrer anar a parlar amb Greenpeace a Madrid i els vaig oferir col·laborar amb ells. Quan vaig començar aquesta relació laboral em vaig adonar del que m’apassionava, i al llarg de les dues últimes dècades he tingut sort de poder fer el que de debò m’interessa, que és documentar l’impacte de l’home al planeta. Un projecte amb el qual he guanyat el World Press Photo 2018 és una acumulació d’un interès i de molts anys d’anar a l’Amazones. De fet, totes aquestes fotos són de l’any passat, però porto treballant a Brasil des del 2001.

PE. Spill és el llibre –i també catàleg– editat en 2011 per Photographic Social Vision i Roca Barcelona Gallery en el qual mostres 28 fotografies de vessis de petroli en el golf de Mèxic. Creus que la seva difusió i reconeixement estan complint amb els teus objectius de denúncia?

DB. Quan mires el que està fent l’administració actual de Donald Trump a Estats Units no pots estar molt content. És molt difícil veure l’impacte que té el teu projecte, però la gent està cada vegada més conscienciada. Al principi amb Spill hi havia gent que em criticava. “Per què mostres una cosa tan horrible d’una forma tan artística?”, em preguntaven. Però estic molt content amb la decisió que vaig prendre i, molts anys després, segueixo tenint exposicions en museus sobre l’abocament de petroli. És una labor diferent de conscienciació, més a llarg termini.

PE. Parlant de museus… Quin paper juguen juntament amb els festivals i les galeries d’art en la difusió del teu treball?

DB. Un paper enorme ja que són una important finestra amb una difusió impressionant. I en el fons quan un fa un treball així és el que vols: quanta més gent ho vegi i es “conscienciï” millor. El concurs de World Press Photo generarà més de 100 exposicions i es calculen més de quatre milions de visitants. L’impacte serà increïble.

PE. Quins governs són més reticents al fet que es mostri l’impacte humà en el medi ambient? Se us intenta reprimir d’alguna manera?

DB. L’ambientalisme als governs de Brasil o a Estats Units no està en auge en absolut. A Estats Units no he treballat tant, però el que està succeint és una autèntica desgràcia. A Brasil les hidroelèctriques tenen molt protagonisme i treballo d’incògnit. Allà la majoria de la desforestació està causada perquè en el terreny on estaven els arbres volen posar cultius per plantar soia. En una ocasió estava treballant amb Greenpeace a Santa Helena, en una campanya per denunciar les tales i cremes il·legals i, quan es van adonar del que estàvem fent, els vigilants van començar a cridar per radio a la població perquè vinguessin a linxarnos.

PE. El fotògraf Denis Sinyakov va ser empresonat a Rússia per dos mesos, al costat de tota la tripulació del vaixell de Greenpeace Artic Sunrise, per documentar la protesta pacífica que estaven realitzant contra la perforació de petroli en l’Àrtic. Alguna vegada has estat amenaçat per fer el teu treball?

DB. Treballant amb Greenpeace t’acabes ficant en embolics en algunes ocasions. Mai m’he passat dos mesos arrestat, però sí he tingut problemes, encara que prefereixo no aprofundir en això: no m’agrada posar-me en pla Indiana Jones. Els problemes que cobreixo em semblen massa importants com per adornar-los amb les meves anècdotes. En l’Amazones els locals que es dediquen a oposar-se a qualsevol projecte de fustes o de preses  elèctriques, i la quantitat de morts i amenaces és molt pitjor. Els fotògrafs som uns privilegiats.

PE. El problema de no deixar informar és que una societat desinformada és incapaç de prendre les seves pròpies decisions i, per exemple, deixar de consumir certs productes que provoquen grans desastres naturals.

DB. Exacte. Quan vaig tenir la sort de guanyar el premi concedit per la Fundació Carles d’Anglaterra, Prince’s Rainforest Project, van estar estudiant en el Regne Unit l’impacte en la dieta de 100 productes amb oli de palmell. El resultat va ser que seixanta d’ells contenien aquest ingredient. Nosaltres estàvem parlant de desforestació, i una part de la campanya era el vincle que hi havia amb l’escalfament global. Sobretot a Indonèsia, on la producció d’oli de palmell ha destroçat els boscos.

PE. Quina reacció té el públic davant les teves imatges?

DB. En general tenen molt bon acolliment. Recordo que en una exposició una dona estava veient la fotografia dels pelicans coberts de petroli i es va posar a plorar. I jo, que sóc un babau de vegades, em vaig acostar i li vaig dir: “Home, no és tan dolenta la foto!”. I es va començar a riure.

PE. Creus que retratar els desastres ecològics amb una fotografia més artística pot sensibilitzar més a l’espectador?

DB. No és només que sigui més artística, sinó que sigui més abstracta. De vegades la gent que veu les meves fotografies no té ni idea del que estan observant, i això crea una tensió, i d’aquesta tensió jo espero que vulguin arribar més lluny, que esbrinin per ells mateixos què és el que estan veient i per què està passant.

PE. En una entrevista explicaves que les teves fotografies “no són desastres naturals, sinó que són desastres humans”. Ens costa preocupar-nos pel medi ambient perquè tenim la sensació de que nosaltres no formem part d’ell, que ens és alguna cosa aliè?

DB. Part d’això hi ha. Tenim la possibilitat d’adaptar-nos a moltes coses i cada vegada més les poblacions viuen en ciutats: mentre obris l’aixeta i surti aigua, quan encenguis la llum hi hagi electricitat, el telèfon funcioni i hi hagi menjar en la nevera no hi ha massa preocupacions. Molt d’això és qüestió d’educació. Jo vaig tenir la sort de petit de veure la sèrie de Félix Rodríguez de la Font i, encara que vaig néixer i em vaig criar a Madrid, ell em va ensenyar per una finestra aquest altre món. Estic convençut que l’educació serà la solució als nostres problemes ambientals.

PE. A quants helicòpters o avionetes t’has pujat al llarg de la teva carrera com a fotògraf?
Com aconsegueixes accedir a aquest tipus de transport?

DB. A menys helicòpters dels que m’agradaria, perquè la majoria de fotos les faig des d’avionetes, on sí he pujat moltíssim. Greenpeace tenia una avioneta a l’Amazones, encara que per desgràcia van tenir un accident l’any passat. A l’Antàrtida -d’on acabo de tornar de documentar el desglaç de l’Àrtic- van llogar un helicòpter. Quan vaig treballar a Groenlàndia i Islàndia vaig llogar avionetes, però és molt car: a Groenlàndia una hora d’avioneta em costava 1.600 dòlars i un helicòpter 4.500 dòlars. Fa falta molt pressupost per fer aquest treball. He tingut la sort de treballar braç a braç amb Greenpeace i d’aprofitar els seus mitjans, però si hagués de finançar-ho jo solament seria moltíssims diners. Encara que una de les meves aspiracions és arribar a poder fer-ho.

PE. On t’agradaria anar que no hagis anat encara?

DB. La zona de l’Himàlaia, a Nepal.

PE. Quina imatge t’agradaria fer per ajudar-nos a adonar-nos que som part del
món que estem destruint? Quins projectes tens en procés o pensat fer en el futur?

DB.  M’agradaria saber què imatge tindria aquest impacte! És una pregunta molt complicada i no puc respondre. Com a projectes futurs tinc com a objectiu seguir investigant sobre l’escalfament global, en concret sobre el desglaç, i sobre la desforestació tropical. Són dos temes enormes sobre els quals he treballat durant molts anys i no em veig deixant-los en cap moment proper. També tinc un llibre gairebé acabat sobre boscos tropicals, però encara falta trobar editors.