ENTREVISTA > Daniella Zalcman (Women Photograph)

Daniela Zalcman

De 51 nominats de World Press Photo 2018, només 5 han estat dones. Són xifres que poden escandalitzar, i la resposta fàcil es quedaria en un “el món només es veu des dels ulls de fotògrafs i editors homes”. Però hi ha hagut concursos, com ara el World Press Photo, que han tingut molta autocrítica per avolir aquests percentatges però que no els han augmentat d’una manera flagrant. Tot Ia intenció del concurs fotogràfic per augmentar la participació de les dones, el percentatge va pujar d’un 15 % a un 16 %. Davant d’aquesta situació, Daniella Zalcman, fotoperiodista i becada per Pulitzer Center i membre International Women’s Media Foundation (IWMF), decideix tirar endavant Women Photograph. Junt amb Mallory Benedict, editora de fotografia a National Geographic, Zalcman impulsa aquesta inciativa l’any 2017 per donar veu a periodistes visuals dones, incluïnt al col·lectiu trans, queer i no-binari.  La base de dades de Women Photograph inclou a més de 700 dones documentalistes situades en 91 països i està disponible de forma privada a qualsevol editor a qui li interessi comptar amb la visió femenina dins del món de la fotografia.

Per Paula Ericsson.

Paula Ericsson (PE). Només el 15 per cent dels fotoperiodistas són dones. Com afecta això a la nostra visió del món?

Daniella Zalcman (DZ). Significa que en gran manera estem consumint notícies – ja siguin sobre política, entreteniment, succesos o esports -des d’una perspectiva masculina. I tot i que aquesta  perspectiva no és negativa, és absolutament necessari que s’equilibri amb una visió femenina. Som el 50% de la població, per tant hauríem de poder explicar el 50% de les històries.

PE. Women Photograph es va crear per proporcionar una base de dades a editors fotogràfics que volien contractar més dones fotògrafes i també evitar excuses com “no sé on puc trobar dones” o “no penso en el gènere quan he de contractar algú”. Quants editors us han contatat des d’aleshores? I de quin mitjà?

DZ. Els meus destinataris han esta majoritàriament americans ja sigui pel meu entorn personal o els meus contactes amb la indùstria (i també perquè Women Photograph es gestiona quasi exclusivament en anglès), però crec que Women Photograph ha provocat debats reals. Espero haver facilitat la vida a aquells editors que tenien la intenció de contractar fotoperiodistes dones però que potser no tenien ni el temps ni els recursos, i espero haver canviat també una mica la manera de pensar d’aquells editors que no creien que era important contractar tenint en compte la identitat de gènere.

PE. Penses que Women Photograph han influït en la dinàmica dels mitjans de comunicació últimament? Creus que aporta més diversitat a les notícies d’actualitat?

DZ. Em costa molt mesurar la repercussió real de Women Photograph, però sí que és cert que desenes de fotògrafes han rebut encàrregs perquè estaven a la nostra base de dades. I també arran de converses amb diferents editors fotogràfics, sabem que comencen a contractar amb percentatges més conscients i equilibrats. No sé quin impacte hem pogut tenir en els informatius – quan els editors tenen molt poc temps per trobar i contactar amb algú sobre el terreny- però espero que per als encàrrecs a més llarg termini m’hagi convertit en aquella veueta insistent que persegueix els editors.

PE. Estem vivint la quarta ona del feminisme, especialment visible al món artístic. Per què seguim demanant el mateix des dels anys 60? Què hem de fer per veure un canvi real?

DZ. Bé, no crec que demanem les mateixes coses. No sé si es va discutir la importància de la diversitat en les nostres comunitats de narradors en els anys 60 (jo no hi era, així que no puc estar segura!) – pero per descomptat no vam ser capaços de parlar públicament sobre la violència masculina. Així que crec que hi ha hagut un canvi positiu increíble des de llavors. Tot i així, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

PE. Dels 51 candidats a World Press Photo 2018, 5 són dones. Només el 9,8%. Quins són les raons d’aquesta invisibilitat?

DZ. Hi ha moltes raons. I totes es reafirmen entre elles i s’han de tractar en conjunt. Els editors fotogràfics sovint contracten principalment homes, de manera exagerada, per a feines dures i perilloses.Tendim a reconèixer el punt de vista masculí com el més important, perquè és el que ens han mostrat al llarg de la nostra vida i pensem que és el més vàlid. Per a les dones joves que comencen en aquesta indústria – i que intenten fer-se un lloc amb una visió i una manera de veure un tema global de forma diferent – és fàcil que se les deixi de banda. Si no aconsegueixes encàrrecs, penses que no pots triomfar i per tant és fàcil quedar-ne fora.

PE. Quin paper poden tenir concursos com World Press Photo o POY per canviar aquesta situació? Quins consells els donaries per millorar la representació femenina?

DZ. Crec que World Press Photo s’ha esforçat molt aquest any per crear un canvi positiu en el seu concurs: han divulgat la tasca de dones fotògrafes i fotògrafs no occidentals; a la presidència del jurat hi ha una dona no occidental i els membres del jurat són molt diversos. Però no hi ha una solució instantània. Hem de revertir dècades de tradicions profundament arrelades que ens animen a veure aquelles imatges seleccionades per a la foto de l’any com les fotografies més valuoses. Pot una imatge profundament plena de significat reflectir només el patiment humà? No ho crec, però és el que aquest any el concurs ens mostra. Si World Press Photo vol canviar la manera com la indústria del fotoperiodisme veu la fotografia com a eina narrativa, m’agradaria veure més diversitat en el jurat del proper any, no només en termes d’identitat, sinó també de formació professional. Cal portar comissaris, persones relacionades amb les belles arts, experts que treballen en el camp visual i que veuen la forografia de manera lleugerament diferent.  Persones que no estiguin completament subjectes als estàndards i pràctiques visuals de la nostra indùstria.