ENTREVISTA> “LatidoAmérica” de Javier Arcenillas

©Javier Arcenillas 

El fotoperiodista Javier Arcenillas, guanyador del tercer premi World Press Photo 2018 en la categoria de Projectes a llarg termini amb “LatidoAmérica”, explica la seva experiència en el continent a Silvia Omedes, Directora de la nostra fundació.

Silvia Omedes (SO) Què et suposa haver guanyat un World Press Photo?

Javier Arcenillas (JA) Per mi guanyar un premi en World Press Photo suposa moltíssim, ja que el que més m’agrada de la meva professió és que el meu treball tingui difusió, que es vegi en totes les parts del món. I això amb World Press Photo està garantit.

A més, suposa una gran fita en el meu currículum com fotoperiodista. Podria gairebé esborrar la meitat d’ell i solament dir que tinc el World Press Photo. I finalment sento un gran orgull: crec que el premi és l’aspiració de molts fotoperiodistas. En el meu cas és el meu “doctorat” per un treball, o jo ho sento així.

El World Press Photo és un reconeixement a un projecte en el qual he treballat molt temps. No és una gran foto feta en un moment de tensió amb certa habilitat. No. És un premi a un treball que ha comportat molta reflexió, molta paciència i sensibilitat, molta pèrdua de temps i diners, i moltes pèrdues afectives ja que he perdut amics pel camí.

SO. Les teves fotografies d’Amèrica Llatina representen sovint una societat violenta i amb greus problemes…

JA. És cert. I al meu entendre un dels motius pels quals la situació és així és la mala planificació social, i la insuficient i poc qualitativa educació pública. No crec que s’hagi d’invertir en seguretat, sinó en educació. Amb això no vull dir que les persones allí són totes dolentes. Al contrari, són rics d’esperit, cor i tan intel·ligents com nosaltres, aquí ningú està per sobre de ningú. Però, en molts d’aquests països, la situació de l’educació estatal és pèssima: solament estudies si et pots permetre anar a un col·legi privat. I pocs poden.

Jo faig fotos a assassins, però no jutjo. És culpable l’assassí? Si…però Què sabem d’ells? Perquè han arribat a això? Probablement siguin fruit d’una conseqüència i aquesta conseqüència és la que jo intento esbrinar…,en una societat psicològicament pertorbada.

Quan estic allà intento comprendre’ls i estar amb ells. Quan vaig intento empatizar amb ells i amb la situació. I allà he construït grans llaços afectius. Guatemala, Hondures, Mèxic, per a mi són la meva casa.

SO. El teu treball premiat és en la categoria Projectes a Llarg Termini…

JA. Sí, i així és com concebo les meves fotografies. No és que no existeixin “soles” però tenen significat complet emmarcades en projectes llargs, que requereixen molt temps. I en el qual la reflexió, el pensament i la tècnica estan molt presents. Jo fotografio per realitzar un treball conjunt, complet. No sóc un “mono-captador” de fotos. Sento la necessitat d’explicar una història completa.

En aquest World Press Photo han premiat també a Daniel Beltrá per un treball, però és que Daniel porta 20 anys fent aquest “feineta”!.

SO. Sentint el World Press Photo com un colofó a 9 anys de dedicació a un tema… A quin voldries enfrontar-te en els propers anys? Pots parlar-nos d’un projecte futur?

JA. M’agradaria fer una mica de fotoperiodisme divertit, no esperançador sinó purament divertit, que faci riure. Però no ho aconsegueixo, em costa molt.

A més m’agrada molt la fotografia esportiva, perquè l’esport en general engloba molts sentiments. Em van agradar molt fa uns anys una sèrie de retrats d’afeccionats, premiats també en World Press Photo. I vaig pensar: jo vull fer això! Els retrats reflectien el sofriment dels afeccionats, i el fotògraf habia sabut veure-ho i reflectir-ho en manera meravellosa.

SO. Creus que el llegat i el cánon fotogràfic amb el qual hem construït la memòria del s. XX correspon a la realitat?

JA. No, clar que no, la fotografia i el fotoperiodisme són molt hipòcrites. No dic que no siguin bons i que no hagin fet grans coses però és molt hipòcrita. Seleccionem una parcel·la del que es pot explicar, no hi ha 360 graus en gens del que expliquem. Seria necessari establir uns codis per conèixer aquestes situacions que es fotografien, ja que no són visibles els diferents punts de vista dels diferents fotògrafs cap a una mateixa foto/realitat.

El fotoperiodisme a més és molt anglosaxó, molt blanc i molt masclista. M’encantaria canviar això, i donar pas a totes les cultures, i a la dona. En això caldria ser inflexible, i recolzar en manera més contundent a les dones a presentar-se a World Press Photo. Personalment odio l’expressió “el punt de vista de la dona”. Per a mi és sempre el punt de vista d’un fotògraf. I la dona no ha estat present fins a fa ben poc.

Joana Biarnés, pionera fotoperiodista a Espanya, va tenir segurament que suportar molt en la seva trajectòria professional. No crec que molts fotògrafs homes estiguem a la seva altura moral…

SO. En aquest sentit quina responsabilitat creus que han tingut els concursos de més prestigi internacional com el World Press Photo?

JA. Tenen molta responsabilitat. Però a poc a poc s’estan esforçant a obrir camins a altres cultures i augmentar la presència de la fotoperiodista dona.

Com a consell recomanaria que no siguin tan “talibans” amb les realitats i societats a les quals miren, que s’obrin molt més a Amèrica Llatina, a Àfrica i a societats asiàtiques no desenvolupades. Amb tot això guanya la fotografia i la difusió de la imatge, que és el que jo com a fotògraf vull. No guanyar premis jo personalment.