Author Archives: psv

Exposició > ‘Mirades de futur’

Ja estan exposades cara al públic les imatges creades pels nois i noies partipants en la nova edició del projecte de mentoria i fotografia per jovent tutelat organitzada per l’Associació Punt de Referència, en el qual hem participat per tercer any consecutiu assesorant i impartint classes especifiques des de l’àrea d’Educació de Photographic Social Vision.

L’exposició de fotografia participativa que s’anomena “Mirades de futur” i es va inaugurar aquest dimarts 11 de juny, i es podrà visitar de franc fins el 25 de juny  de 2019 a l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca. És tracta d’un moment clau dins del projecte “GR 16-18: Art per afrontar l’emancipació“, una mirada col·lectiva que fa visible el relat del jovent tutelat. Així és com els joves participants poden compartir la seva visió sobre les qüestions que més els inquieten: el pas del temps, la incertesa, les pors i les il·lusions en relació al seu procés d’emancipació; i que sovint són difícils d’expressar amb paraules

Presentació de l’exposició ‘Mirades de futur’

Un repte afrontat amb imatges

Per al jovent tutelat, arribar a la majoria d’edat no és pas un somni, sinó un repte. Quan aquests adolescents tutelats per l’administració han d’emancipar-se, ho fan des d’una posició vulnerable per la seva experiència vital i perquè han de fer un sobreesforç per construir un futur digne, prevenint l’exclusió social a la que estan exposats.

Dirigit a adolescens d’entre 16 a 18 anys acollits en recursos residencials i que es troben en la darrera fase de tutela, el projecte GR 16-18 els proporciona l’acompanyament de mentores i mentors, joves voluntaris de 25 a 30 anys que els ajuden a guanyar en confiança, a pensar en el seu futur i prendre decisions. L’objectiu és millorar els seus recursos, posant èmfasi en les competències d’iniciativa, d’autoconeixement, d’expressió de les emocions i relacionals.

En aquesta edició, el projecte de fotografia participativa es va iniciar a finals d’octubre de 2018 i culmina al juny amb l’exposició on presenten el camí fet, representant amb imatges les seves reflexions, dubtes, experiències, preocupacions, inquietuds i somnis en relació al seu procés d’emancipació.

 

Exposició “Mirades de futur”

Espai de fotografia Francesc Català-Roca (C. de Llança, 21).

Entrada lliure.

Horari fins al 25 de juny de 2019:

Dilluns, de 17 a 19 h
Dimecres, de 12 a 14 h
Divendres, de 17 a 19 h

Projecte > ‘Material sensible’ 2019

La fotografia per recuperar el poder personal

Al març es va posar en marxa una nova edició de “Material sensible”, el projecte de fotografia participativa impulsat per l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision que, al costat de la Fundació Vicki Bernadet, acompanya persones que van patir abusos sexuals en la infància. Durant aquest temps, el grup de participants, totes dones aquest cop, utilitza la fotografia com a mitjà per reconstruir el seu relat i es prepara per fer públic el resultat en una exposició que acollirà el nou espai artístic de Barcelona, Chiquita Room, i s’inaugurarà el proper mes d’octubre.

Fotografía de Beatriz Burgos, participante en ‘Material sensible’ 2019

La meitat dels delictes sexuals es perpetren contra menors

Les xifres dels abusos sexuals a Espanya segueixen sent aterridores: el primer gran informe de la Secretaria d’Estat de Seguretat del Ministeri de l’Interior, que es va fer públic a finals de l’any passat, reflecteix un increment de casos del 30% des de 2012 -de 9.008 casos s’ha pujat a 11.692 en 2017- i llança una dada esgarrifosa: el 50% de les víctimes són menors. Catalunya, Andalusia, Madrid, el País Valencià, Navarra, Canàries i Balears encapçalen la llista de comunitats amb major incidència. Una xacra social que, sent perpetrada majoritàriament per homes, afecta majoritàriament a dones, nenes i nens, aquells que ostenten major indefensió. La major sensibilització social fa que els abusos sexuals es coneguin cada vegada més, ja que lluny de disminuir el nombre de casos, a més ara es parla més d’ells i cada vegada hi ha més denúncies. Amb urgència, calen lleis, polítiques, educació i, sobretot, fer-nos càrrec com a societat, entre totes i entre tots.

La metodologia en fotografia participativa desenvolupada durant anys per l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision amb diferents col·lectius vulnerables es centra en observar i reconèixer per entendre, permetent a les persones en situacions de risc que reconnectin amb els seus recursos personals, que utilitzin la fotografia per a reconstruir les seves pròpies històries i per documentar-les en primera persona, per trencar patrons, viure des d’una major llibertat i fer-se càrrec de la seva pròpia realitat. Una realitat, que en el grup de dones que participen d’aquesta nova edició de “Material sensible”, té com a gran eix comú la reparació de la seva identitat: malgrat les diferències entre les seves històries, vivències, orígens o estrat social, és una constant que l’abús les va prendre la seva innocència de nenes i que aquest fet ha marcat la resta de la seva vida. Pot variar la manera en què s’han fet càrrec de si mateixes, la forma en què han reconnectat amb el seu poder i la seva sexualitat, i com han reparat el dany del que moltes vegades senten còmplice a la societat. Però la bretxa devastadora que va obrir l’abús cap a elles és la mateixa. Ara són elles les que disparen amb la càmera.

Al llarg d’aquests mesos, les professionals Alice Monteil i Mireia Plans, de l’Àrea d’Educació, al costat de la psicòloga Núria Grau de la Fundació Vicki Bernadet, acompanyen a aquestes dones en la seva recuperació, oferint-los la fotografia com a eina d’expressió i potencial creatiu per explicar la seva pròpia història i trencar el bucle que les situa com a víctimes. Així, es converteixen de nou en protagonistes de les seves pròpies vides per prendre decisions, acollir-se al dret a equivocar-se, rectificar, i ser dignes propietàries de la seva pròpia realitat. L’aprenentatge passa per qüestions tècniques, però sobretot per aspectes psicològics i emocionals molt sensibles de la seva pròpia història, ja que la gravetat de cada situació no ve marcada només pel delicte en si sinó per com cada persona va viure l’experiència. Facilitar a aquestes persones en situacions de risc l’ús de la fotografia com a eina per reconstruir les seves pròpies històries i documentar-les en primera persona continua sent, 18 anys després, bona part de la raó de ser d’aquesta Fundació.

ENTREVISTA > John Moore, guanyador del World Press Photo de l’Any

John Moore © Anna Fàbrega

Parlem amb el fotògraf John Moore, autor de la imatge que ha obtingut el World Press Photo de l’Any.

La seva fotografia per Getty Images titulada “Crying Girl on the Border” ( “Nena plorant a la frontera”) ha obtingut no només el premi estrella del World Press Photo 2019, si no també el 1.er lloc en la categoria Spot News (Notícies d’actualitat), que pot sumar a altres guardons rebuts en anteriors edicions del mateix concurs per la seva visió de la crisi d’habitatge als EUA (2012), de l’assassinat de Benazir Bhutto al Pakistan (dos premis en 2008) i de la guerra de l’Iraq (2005).

Però la imatge que encapçala l’exposició de 2019 va recórrer tan llarg camí com els seus protagonistes. Abans de ser premiada, va exercir com a símbol del rebuig a la doctrina Trump de “tolerància zero” amb els migrants. També va servir de base a un controvertit fotomuntatge (que enfrontava els plors de la nena amb un Donald Trump displicent) en portada de la revista Time. I fins i tot va ser durament criticada en saber-se que la Sandra i la Yanela Sánchez, la mare i filla que en ella apareixen, no van ser finalment separades, com d’altra banda sí ho van ser almenys 2000 menors i les seves famílies, en el curs de tan sols 6 setmanes, fins que el president nord-americà es va veure forçat a rectificar en aquest controvertit assumpte.

 

La teva instantània de la detenció d’aquestes migrants va patir molt diverses interpretacions. Com afecta al fotoperiodisme la manipulació ideològica de tot signe?

En el polaritzat clima actual, és inevitable que una imatge emocional i potent sigui vista des de perspectives polítiques. Com a fotoperiodista, crec que és una cosa que cal acceptar, encara que el teu enfocament hagi estat clar i directe. La nit en què vaig prendre la foto, no hi havia manera de saber si mare i filla serien separades i aquesta ambigüitat era clara en el meu peu de foto. Quan una setmana més tard vaig saber que seguien juntes, em vaig sentir alleujat. Potser la imatge va commoure a tanta gent per la possibilitat tan real que fossin separades, cosa que sí que va passar a molts altres immigrants.

Crying Girl At The Border © John Moore

En aquests temps digitals en què la gent sol prendre partit sense abans reflexionar degudament, sembla que molts encara creuen que la fotografia presenta veritats absolutes. Quina és la teva opinió al respecte?

Com a fotoperiodistes, si fotografiem amb passió i, a l’hora de posar peus de foto, ho fem amb precisió i contextualitzant, llavors ens trobem en terreny segur. En el cas concret de la imatge que comentàvem, els editors podien anar a la fotografia original, penjada al web de Getty Images, i veure que el seu títol era ajustat i que aquell instant era presentat d’una manera clara. No podem controlar el cicle de vida d’una imatge a les xarxes socials, però podem controlar el contingut original i presentar-lo amb precisió.

El que sens dubte convida a la reflexió és el teu llibre, “Undocumented: Immigration and the Militarization of the United States-Mèxic Border” (“Indocumentats: immigració i la militarització de la frontera entre Estats Units i Mèxic”), que abasta ni més ni menys que una dècada de treball, en què contribueixes a posar cara a les estadístiques sobre migracions. Com aconsegueixes crear confiança a banda i banda de la frontera, tant amb migrants com amb forces de seguretat?

Efectivament, sempre he tractat d’humanitzar aquestes complexes qüestions socials. Al llarg dels anys, les agències frontereres d’EUA. m’han concedit accés desenes de vegades. Encara que de vegades no els agradin algunes de les meves imatges concretes, saben que la meva cobertura és justa i que estic obert a mostrar molts aspectes d’aquests temes. Si m’han seguit donant accés després de “Crying Girl on the Border” és perquè es tracta d’una imatge veraç i forma part d’un treball molt ampli.

També segueixo treballant amb confiança en la comunitat d’immigrants. Per descomptat, és útil que jo parli espanyol, i és igual d’important que els tracti amb respecte i dignitat. Reaccionen de la mateixa manera. Sempre m’asseguro d’aclarir que sóc fotoperiodista i no un fotògraf que treballi per a cap agència federal. De vegades, prefereixen que no mostri les seves cares i altres cops que no els fotografiï en absolut, i per mi no hi ha problema, és una cosa que respecto. De fet, segueixo en contacte amb diversos dels immigrants que he fotografiat en els últims deu anys.

Què has après sobre l’ésser humà en la teva interacció amb aquestes persones?

He après que, independentment del costat de la història estigui explicant, si t’acostes a la gent de forma honesta i estableixes un nivell bàsic de confiança, ells deixen que entris en les seves vides, fins i tot en moments complicats. Vull que la gent senti que explico les seves històries amb precisió i m’esforço per mantenir la meva part d’aquest tracte.

El teu treball ha estat premiat nombroses vegades pel concurs World Press Photo, però mai abans en la categoria més reconeguda, la de la foto de l’any. Com assumiríes que la teva imatge fos presentada com la millor entre totes les publicades en 2018? *

Òbviament, és un immens honor tenir una imatge meva considerada pel World Press Photo de l’Any. Com succeía amb les meves imatges guardonades pel concurs en anys anteriors, aquesta mostra un moment dramàtic en la història. I de la mateixa manera que els meus col·legues de la professió, m’aplico a fons per estar en el lloc correcte en el moment adequat. És un privilegi poder explicar històries importants en imatges.

* Aquesta entrevista va ser realitzada abans del 12 d’abril de 2019, quan es van lliurar els premis World Press Photo 2019.

Autor de l’entrevista: Carlos G.Vela

 

UTOPIA MARKETS > Pep Escoda

Pep Escoda et deixarà retratat a Utopia Markets Photo!

Christopher Walken by Pep Escoda

T’agradaria ser retratat per un fotògraf professional d’alt nivell? Doncs l’excel·lent retratista Pep Escoda, autor de moltes portades de la revista Icon i soci de Photographic Social Vision, estarà aquest cap de setmana a la quarta edició d’Utopia Markets Photo, juntament amb altres companys del sector, realitzant retrats personalitzats tan especials com aquests!

© Pep Escoda

Del 10 al 12 de maig de 2019, es celebra aquesta nova cita amb l’esdeveniment organitzat per l’associació cultural Utopia 126 (c/ Cristóbal de Moura, 126), que reunirà una seixantena de fotògrafs que vendran la seva obra directament al públic en tres dies plens d’activitats. Allà hi seran professionals com Maite Caramés (també sòcia de la nostra Fundació, que presentarà la seva obra “De Profundis – Marviva”), Ferran Freixa, Fernando Moleres, Toni Riera, Sasha R Gregor, Mario Montero, Marta Más, Helena Aguilar, Nono Arruga, Maria Huerga, Enric Curto, o el també soci de Photographic Social Vision, Daniel Loewe, en una magnífica oportunitat per descobrir, parlar i comprar obra original o seriada directament als autors.

També hi haurà diverses activitats, com un photo-concert flamenc amb fotos de Joan Tomás, la projecció de “In No Great Hurry” sobre Saul Leiter, l’exposició Col·lecció de col·leccions de Santiago Garcés, una presentació de fotografies de Leopoldo Pomés, juntament amb Karin Leiz, acompanyades pel piano de Maurici Villavecchia… A més d’instal·lacions, tallers i espectacles tant per a nens com per a adults, o el sempre sorprenent photocall d’Utopia Markets Photo.

ENTREVISTA > Catalina Martin-Chico, premiada al World Press Photo 2019

El reportatge “Colòmbia, (Re)Birth”, de la francoespanyola Martin-Chico, ha guanyat el 2n premi de Reportatges gràfics en Temes contemporanis del World Press Photo 2019.

Catalina Martin-Chico. © Jérome Bonnet

Aquest extens document fotogràfic mostra com, després de signar-se en 2016 l’acord de pau entre el govern colombià i el moviment rebel de les FARC, es produeix un baby boom entre les antigues guerrilleres. Fins llavors, havien hagut de prioritzar la lluita i en alguns casos van deixar als seus nadons amb familiars o, segons s’afirma, van ser fins i tot forçades a avortar, una acusació que es nega des de les FARC. Es tractava, en tot cas, d’un fet inèdit i un canvi radical en les vides d’aquestes dones.

Per conèixer millor aquest treball, vam parlar amb la seva autora, Catalina Martin-Chico, nascuda a Madrid, però parisenca d’adopció. Sent de les poques documentalistes habituals al Iemen, el seu treball allà li va valer el ICRC Humanitarian Visa d’Or, en la seva primera edició de 2011, celebrat en el marc del festival Visa Pour l’Image. Va ser en aquesta mateixa cita francesa on va presentar el 2017 els primers resultats de la seva obra sobre exguerrilleres de les FARC, iniciat de forma independent i pel que obtindria el premi de Cànon a la Millor Fotoperiodista, amb el qual va poder finançar un desenvolupament més extens d’aquest projecte.

Fotografía nominada al World Press Photo del Año © Catalina Martin-Chico para la agencia Panos.

Com trobes aquesta història i què t’empeny a documentarla?

La pau a Colòmbia era un moment històric que m’interessava tractar, encara sense saber ben bé com. I crec que va ser llegint un article com em vaig assabentar que gairebé el 40% de la guerrilla estava formada per dones i que algunes començaven a tenir fills. Així que vaig anar investigant, sobretot en la premsa colombiana, i vaig veure que la meva porta d’entrada podien ser tots aquests nadons que d’alguna manera arribaven a reemplaçar les armes; que.aquella petita història humana podia explicar la gran història de la transició colombiana.

El post-conflicte és un moment clau per a qui ha patit la guerra, al qual malgrat això gairebé no s’acostuma a donar cobertura als mitjans. Volies dotar-lo de rellevància?

Exactament! Quan els mitjans ja no cobreixen l’actualitat, és aquí on em sembla interessant actuar i començar a documentar el que no es documenta habitualment. Tot just cobert l’inici del procés de pau, això ja semblava ser tot el que els mitjans volien explicar al respecte. I a mi em semblava important explicar justament totes aquestes històries humanes que estan amagades darrera d’un acord de pau.

© Catalina Martin-Chico para la agencia Panos

Sortint d’una guerra que semblava sense fi, la maternitat es converteix en el fil conductor de “Colòmbia (Re) Birth”. Què vas aprendre sobre la gestió de seqüeles del conflicte i del retorn a la vida quotidiana?

Ho vaig aprendre tot! Aquestes noies em van explicar com van entrar a la guerrilla quan eren nenes, amb entre onze i catorze anys, com van haver de tallar tot contacte amb la seva família anterior i crear llaços molt íntims i fins i tot entranyables amb les armes, que els protegien. I al llarg d’una o dues dècades, depenent de la persona, romandre invisibles, fora de la societat, vivint a la selva, gairebé com animals, dit sigui entre cometes. I després, en signar la pau, han de reaprender-ho tot! Primer, tornar a conèixer a les seves famílies, que no han vist en vint anys. Assabentar-se que potser els seus pares ja van morir o que als germans els van matar els paramilitars. Després, localitzar els nens que van haver d’abandonar aquelles que van poder portar un embaràs fins al final… I aprendre tot sobre aquesta vida diària que ens sembla tan normal a nosaltres: gestionar els diners, buscar una feina, comprar menjar i roba, pagar l’electricitat … Per això vaig anomenar així al reportatge, perquè a través d’aquests nadons que neixen, els seus pares i mares efectivament reneixen. Donen els seus primers passos en una nova vida, alguns sense explicar a ningú l’anterior, qui són ni d’on vénen. Per a ells és un nou reset: renéixer com a part de les FARC, deixant una vida enrere, i al cap dels anys, reneixen de nou a la societat civil.

Tenint en compte l’empatia i intimitat que transmet el reportatge, quina és la importància que dónes a ser premiada en un concurs com World Press Photo en relació al que pugui aportar, de positiu o negatiu, als protagonistes d’aquesta història?

És una bona pregunta. La veritat és que crec que l’exposició que els premis poden donar a les seves històries és sempre positiva. Sobretot perquè aporta un altre angle, dóna visibilitat a una història humana dins de la de les FARC que sempre han estat vistes des de tantes formes negatives. És l’altra cara de la moneda. Jo l’he explicat amb molt de respecte i molt de temps, tenint en compte sempre la dignitat de la gent. En realitat, el que és negatiu és el que estan vivint ara, que la pau a Colòmbia és molt més fràgil que quan vaig començar amb aquest projecte, perquè llavors hi havia més esperança..

Com està sent acollit el teu reportatge a la societat colombiana?

Encara no ho sé. De moment (*) només em van entrevistar en una ràdio colombiana, i si guanyo algun premi, suposo que hi haurà més repercussió en la societat colombiana. Sí que he tingut algun feedback des de les xarxes socials i la veritat és que no ha estat gaire positiu. Sé que les FARC han comès molts errors i no són pas àngels i que per això hi ha molta gent que els tenen rancúnia i que els odia. De fet, la població colombiana té moltes ferides per tots els costats. I això ho entenc perfectament. El meu reportatge no té intenció de donar la raó a ningú, ni de dir qui són els bons i qui els dolents. Només he volgut explicar una història sobre gent després d’un conflicte, sense per això voler jutjar a ningú.

* Aquesta entrevista va ser realitzada abans del 12 d’abril de 2019, quan es van lliurar els premis World Press Photo 2019

Autors de l’entrevista: Helena Velez Olabarria i Carlos G.Vela

#WPPh2019 > Taula rodona Catalina Martin-Chico i Lula Gómez

Dins de les activitats gratuïtes que enriqueixen l’exposició World Press Photo 2019 a Barcelona, el 2 de maig de 2019, Photographic Social Vision ha organitzat al CCCB la taula rodona “Viure després de la guerra: Colòmbia, quan el conflicte ja no és notícia”.

Presentada per Marcela Ospina, periodista i directora de Public Engagement a Oxfam Intermón, comptarà com a convidades amb la periodista i documentalista Lula Gómez i amb la fotògrafa i també documentalista Catalina Martin-Chico, nominada al premi World Press Photo de l’Any i guanyadora del segon premi Reportatges Gràfics en Temes Contemporanis amb la història “Colombia, (Re)Birth”.

Aquest treball de Martin-Chico, reflecteix com des de la signatura de l’acord de pau entre el govern colombià i el moviment rebel de les FARC el 2016, hi ha hagut un baby boom entre les exguerrilleres, moltes de les quals viuen en els camps de desmobilització establerts per ajudar els membres de les FARC a la transició a la vida quotidiana.

Imatge de “Colombia (Re)Birth” ©Catalina Martin-Chico

Taula rodona #WPPh2019

2 de maig, 18:30h

Sala Mirador del CCCB (c/ Montalegre, 5. Barcelona)

Entrada lliure. Aforament limitat.

 

Biografies de les ponents:

Catalina Martin-Chico

© Jérome Bonnet

Nascuda a Madrid però parisina d’adopció, la fotògrafa Martin-Chico va estudiar a l’International Center of Photography de Nova York. Ha treballat a l’Orient Mitjà i a l’Orient Pròxim, especialment al Iemen, un país que va documentar durant vuit anys i pel treball del cual va guanyar la VISA d’OR Humanitaire de l’ICRC, al festival Visa pur l’Image l’any 2011. En aquesta mateixa cita francesa, va presentar l’any 2017 els primers resultats de la seva feina a Colòmbia amb ex-guerrileres de les FARC, guanyant el premi Canon a la Millor Fotoperiodista, que li va permetre finançar el posterior desenvolupament d’aquest projecte. A més, col·labora habitualment per a nombroses publicacions franceses – com ara GEO, Le Monde, ELLE, Le Figaro o VSD-, així com per al New York Times, el Sunday Times i Der Spiegel, entre d’altres. 

 

Lula Gómez

© David Maroto

És una periodista tot terreny amb àmplia experiència internacional. Ha treballat per a diaris com El País i col·labora habitualment amb mitjans com Tintalibre, Público, Ehhic i múltiples agències de publicitat, on hi treballa com a consultora. Coordina l’equip de periodisme de la fundació Porcausa i és autora del llibre Condenadas al silencio (Espejo de tinta, 2000), sobre la seva experiència a una presó de Lima, Perú; i Diego Hidalgo, la mirada de un filántropo (Siddarth Metha Ediciones, 2012). En el món audiovisual ha dirigit Mujeres al frente, un documental sobre el rol de les dones colombianes abans de la guerra i sobre el qual n’existeix un llibre homònim. Acaba de rodar a la presó de Còrdoba (Espanya), una història sobre dones preses i té en producció una altra història sobre dones i post-conflicte a Colòmbia.

 

Marcela Ospina

És directora de Public Engagement i membre del Consell de Direcció d’Oxfam Intermón, amb més de 15 anys d’experiència com a especialista en comunicació en organitzacions socials i culturals a Espanya, França i Colòmbia. Llicenciada en Periodisme a Colòmbia amb un Màster en Ciència Política a França, ha liderat amb èxit equips i projectes internacionals de comunicació sobre cooperació, acció humanitària, desigualtat i drets de les dones.

FIRA > Art Photo BCN

El festival de fotografia emergent Art Photo Bcn compleix la seva sisena edició establint-se els dies 3, 4 i 5 de maig a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, ​​nova seu per a la seva fira de fotografia, en la qual participa Photographic Social Vision al costat d’altres entitats, galeries, comissaris i escoles de fotografia.

En el nostre estand, exposarem obra dels arxius històrics de Joana Biarnés i de Jacques Léonard, aixi com d’una selecció de destacats fotògrafs socis de la Fundació com Toni Privat, Gerard Boyer, Jordi Cané, Paola de Grenet, Sandra Gross, Montse Campins i Pep Escoda.

Els visitants a aquesta fira especialitzada podran assistir també a presentacions, diàlegs i taules rodones. Com a novetat, enguany a més s’ha convidat a l’esdeveniment madrileny Fiebre Photobook per sumar sinergies amb els creadors que treballen en format fotollibre, amb presència d’editorials, segells independents i autoedicions.

Art Photo Bcn presentarà a més altres activitats com visionats del treball d’autors emergents, tallers per a la professionalització de creadors o exposicions en seus associades a diferents espais de Barcelona, ​​fins a finals de maig.

Art Photo Bcn

Fira fotogràfica a Arts Santa Mònica (La Rambla 7, Barcelona)

Divendres 3 i dissabte 4, de 11 a 21h

Diumenge, d’11 a 19h

Entrada general: 3 €

TALLER EDUCACIÓ > Parlar dels vincles

 

Des de l’Àrea d’ÇEducació de la fundació, i gràcies a Punt de Referència iniciem un nou cicle de sessions fotogràfiques i lúdiques amb els joves del projecte GR 14-18 en el Espai de Fotografia Català-Roca. Un projecte de mentoría que s’utilitza la fotografia per a fomentar els vincles entre els seus participants a través de la creació.

Més informació sobre el projecte punt de referència aquí.

EXPOSICIÓ > Joana Biarnés. Disparant amb el cor

Foto: Imma Cortés

Et convidem a la inauguració de l’exposició “Joana Biarnés. Disparant amb el cor”, el 7 de febrer de 2019 a les 19h, a la Casa de Cultura de Girona.

Biarnés, va ser una pionera que va vèncer els prejudicis d’una època, va triumfar en la professió del fotoperiodisme, va conèixer i immortalitzar a grans personatges de la història, i quan es va poder convertir en llegenda, va desaparèixer… Coneix la seva curiosa història a través d’aquesta exposició.

Inauguració: 7 de febrer de 2019 a les 19h.
Lloc: Casa de Cultura Girona, Pl. Hospital 6, Girona.
Dates: fins al 2 de març de 2019.
Entrada lliure.

Més informació.

TALLER EDUCACIÓ > Print Love

 

En el marc de l’exposició FUJIFILM PrintLife al DHUB de Barcelona, l’Àrea d’Educació ha organitzat un taller fotogràfic per a joves que proposa reflexionar sobre allò que fotografiem, per explorar els nostres vincles afectius i els nostres valors a través de les imatges.

Amb els materials de Wonder  Photo Shop, els joves han fet un àlbum fotogràfic amb tot allò que cadascú estima, a partir de les fotografies dels mòbils i de les càmeres Instax.

L’exersici obliga a reflexionar sobre allò que més ens importa, ja que tot no hi cap, les pàgines són limitades, el que obliga a parar, sentir i pensar…