Category Archives: noticias @ca

EXPOSICIÓ> «Dances Gitanes» de Jacques Léonard

Coincidint amb la Festa de la Sal de l’Escala, el 20 de setembre a les 20.15 h s’inaugura a l’Alfolí de la Sal l’exposició de Jacques Léonard “Danses Gitanes”. Es tracta d’un conjunt de 16 imatges que il·lustren escenes de ball que el fotògraf va captar en diverses manifestacions de la quotidianitat i la festa de les comunitats gitanes amb les que va conviure. La mostra es podrà visitar fins al proper 3 de novembre.

La mostra està organitzada per l’Alfolí de la Sal, el Museu de l’Anxova i de la sal i l’Ajuntament de l’Escala.

El mateix dia i també a l’Alfolí de la Sal hi haurà una actuació de diferents intèrprets de Cants i danses dels gitanos del Rajasthan i de Catalunya.

L’Arxiu Família Jacques Léonard, amb negatius i còpies vintage de principis dels 40 fins als 70, ha estat heretat pels seus fills Santiago i Àlex Léonard, i és en l’actualitat representat per Photographic Social Vision. Més informació aquí.

EXPOSICIÓ> «Salvador Dalí. Jacques Léonard»

Del 20 al 29 de setembre

Us anunciem que del 20 al 29 de setembre estarem presents al Festival Internacional de Fotografia InCadaqués. I ho farem amb una exposició conformada per fotografies de Jacques Léonard a Salvador Dalí que tindrà lloc a la Galeria Oda (C / Curos, 8, 17488 Cadaqués), a 100 metres de l’església de Cadaqués. Durant deu dies, el poble es converteix en l’espai d’expressió de fotògrafs de tot el món. L’esdeveniment es caracteritza també per possibilitar la trobada entre col·leccionistes i artistes.

Salvador Dalí, lloc i data desconeguts. Arxiu Familia Jacques Léonard

Salvador Dalí. Jacques Léonard

La relació de Jacques Léonard amb Salvador Dalí es remunta a principis dels anys cinquanta quan el fotògraf va ser presentat al pintor per Alberto Puig Palau, industrial tèxtil de la burgesia catalana, amic i protector d’artistes al qual els gitanos van batejar com “Oncle Alberto” .

En aquell moment, Jacques Léonard no havia contret encara matrimoni amb Rosario Amaya a qui Salvador Dalí havia demanat que posés com a model, proposta que ella va rebutjar.

 

Salvador Dalí, Port Lligat, 1963

Des de llavors sabem, a través dels negatius que conserva el fill del fotògraf Santi Léonard, que va realitzar tres reportatges amb el pintor com a protagonista. El primer, el 1955 per la publicació Revista, el segon el 1957 per a La Gaceta Ilustrada i el tercer en 1963 que desconeixem si va arribar a publicar-se.

Salvador Dalí, Port Lligat, 1957

La present mostra inclou imatges dels tres reportatges i en elles podem apreciar l’habilitat de Léonard per retratar Dalí com a bon actor que va ser, representant el personatge que ell mateix havia creat, i també a l’artista en la seva intimitat amb una actitud allunyada del gest artificiós i que denota la complicitat existent entre el fotògraf i el pintor.

La Fundació Photographic Social Vision representa a l’Arxiu Família Jacques Léonard des de l’any 2015 i ha organitzat aquesta mostra amb InCadaqués i la col·laboració de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

 

EXPOSICIÓ> «Joana Biarnés, moda a peu de carrer»

Del 27 de setembre al 22 de desembre

Estem encantats de poder presentar-vos una nova exposició de la nostra representada Joana Biarnés. La Fundació Photogràphic Social Vision, entitat compromesa a divulgar i potenciar el valor social de la fotografia documental, junt amb el Centre d’Art de Tarragona inaugurem “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, una exposició amb 88 fotografies inèdites de moda dels anys 60 i 70 de la primera dona fotoperiodista d’Espanya.

Model amb un pentinat del perruquer Rapel, Madrid, 1967
L’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer” fa un recorregut per la fotografia de moda durant els anys seixanta i principis dels setanta per Madrid, Barcelona i capitals mundials del prêt-à-porter com París. L’exposició inclou fotografies de la revista La Moda en España, on Biarnés va començar a col·laborar als seixanta cobrint cròniques de moda de l’alta costura barcelonina, la més important de l’Estat en aquell moment. Després, i gràcies a seva feina al diari Pueblo, Biarnés es va convertir en la cronista de la moda de la capital espanyola i de la societat madrilenya.

L’exposició resumeix una faceta poc estudiada de la fotoperiodista, 15 anys de dedicació a la fotografia de moda just quan va evolucionar d’allò formal i clàssic a la transgressió dels deixebles de Balenciaga, André Courrèges i Paco Rabanne, passant pel moviment hippie. Joana Biarnés va viure de primera mà aquests canvis. A més, i gràcies a la seva formació de fotoperiodista, Biarnés va situar a les models al carrer, deixant de banda la fantasia i sofisticació que imperava en la fotografia de moda d’aquells moments.

Model amb un maxivesti d’Antonio Nieto, setembre 1971

“Joana Biarnés, moda a peu de carrer” inclou fotografies de reconeguts modistes barcelonins com Asunción Bastida, Pedro Rodríguez i Carmen Mir, i dels madrilenys Lino o Elio Berhanyer; de les joves promeses del moment a la capital espanyola com Marbel Jr., Miguel Rueda, Juanjo Rocafort i Antonio Nieto -dissenyador del seu vestit de casament i del de la Karina pel Festival de Eurovisión-, i instantànies de Courrèges, Paco Rabanne o Mary Quant a Paris i Londres. A més, l’exposició inclou fotografies de la Gauche Divine barcelonina, així com fotografies de Massiel, Karina, Tita Cervera o Marisol.

Marisol en una sesión de moda, cercanías de Madrid, 1967

L’exposició està comissariada per Josep Casamartina i Parassols, historiador i crític d’art, arquitectura i moda, escriptor, guionista i director de la Fundació Antoni de Montpalau, que reuneix una de les col·leccions tèxtils més destacades i representatives de l’Estat espanyol. L’exposició ha estat organitzada pel Centre d’Art de Tarragona i la Fundació Photographic Social Vision, produïda per l´Ajuntament de Tarragona amb el suport de l´Ajuntament de Terrassa que també acollirà la mostra al 2020.

EXPOSICIÓ> HOTEL CASA VOLVER

El talent dels nostres representats a l’Hotel Casa Volver
Ja està inaugurada la nostra última exposició col·lectiva. Es tracta de “Barcelona Street Photography”, una col·laboració de la Fundació Photographic Social Vision amb el Hotel Casa Volver, en el qual 4 autors socis de la fundació presenten i posen a la venda 72 obres fotogràfiques seves en diferents espais del recentment inaugurat hotel (La Rambla, 129). Els fotògrafs, Alicia Omedes Marial, Maite Caramés Pons, Renata D’Angelo i Bonaventura Durall Aulet, pertanyen a l’escena local i amb la seva obra seleccionada per a aquesta mostra ofereixen múltiples i estimulants mirades de la ciutat de Barcelona.

Foto de Maite Carames

Des de la fundació continuem amb l’objectiu de potenciar el valor social de la fotografia documental donant suport als nostres autors en la difusió dels seus projectes. Des de l’Àrea Professional vam explorar nous formats i espais on afavorir que el públic gaudeixi del talent dels nostres representats.

En aquest cas de la mà de Casa Volver, un espai que en poc temps s’ha consolidat a Barcelona amb el seu refrescant i innovador concepte que uneix la bona feina d’arquitectes, dissenyadors d’interiors i creadors professionals amb estudis establerts a la nostra ciutat. Exposant “Barcelona Street Photography” els usuaris de l’hotel conviuen i abracen l’esperit de la ciutat reflectint la seva essència a través de la fotografia.

La mostra dels quatre autors està disposada a les habitacions, passadissos i vestíbul de l’hotel, i encaixen a la perfecció amb la filosofia de Casa Volver: sentir-te com a casa, còmode i envoltat de creativitat, la qual cosa inevitablement provoca el desig de tornar.
Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració dels nostres estimats Photolover 19, els laboratoris EGM, Còpia Lab, visual Korner i les emmarcacions de Angle,

Autors

Alicia Omedes Marial (Barcelona, ​​1948)

Trobades fugaces i de tint fantàstic captats per una intrèpida dona de 70 anys equipada amb un mòbil i una curiositat i energia inesgotables. Alicia observa, descobreix i captura paisatges urbans envaïts per éssers que prenen vida gràcies als reflexos de vidres i aparadors. “Wondeland” és recerca i recreació de relats gairebé impossibles. Una aventura visual trepidant, refrescant, carregada d’humor, que estimula l’espectador a mirar de manera diferent la ciutat de Barcelona i als seus habitants.

Obra exposada a la primera planta
Instagram: @alicia.omedes

Maite Carames (Barcelona, 1972)

Utilitza la fotografia com a imatge narrativa, o explicada en forma de relats, sèries o seqüències. El quotidià i banal és posat en escena per mostrar la fràgil línia que hi ha entre la realitat i la ficció. Sempre desenvolupa la seva obra a la frontera de la creació artística i el terreny documental. Els espais, la natura, els objectes, l’humor, l’abandonament i l’empremta del temps són protagonistes habituals de les seves històries. La seva ment és una font inesgotable de consciència creativa i la responsable d’aquests relats versemblants i estimulants.

Obra exposada al vestíbul i la Quarta Planta
Instagram: @maitecaramesphoto

Renata Faconti D’Angelo (Sao Paulo, 1971)

Brasilera, arquitecta, substitueix l’Atlàntic per la Mediterrània amb el canvi de mil·lenni. Sempre ha anat amb una càmera en mà, és el seu tercer ull i el que l’anima a expressar-se. Avui la càmera del seu iPhone és la seva amiga inseparable amb la qual retrata sistemàticament tot el que l’envolta.

Obra exposada a la Tercera Planta
Instagram: @renatadangelo

Bonaventura Durall (Barcelona, 1968)

S’inicia des de molt jove a la fotografia de forma totalment amateur i auto-didacta. Perspicaç observador, no perd detall de gestos, textures i del vaivé d’inquietants éssers que habiten els carrers de la ciutat. Amant de la llum mediterrània, és un dels habituals street photographers que es poden veure gaudint amb la seva càmera per Ciutat Vella.

Obra exposada a la Segona Planta.
Instagram: @bonaventuradurall / @venturadurall

PROJECTE> Avança ‘Material Sensible’

Una exposició de fotos per sensibilitzar sobre l’abús sexual infantil

L’abús sexual infantil continua sent un dels problemes de salut pública més greu i complex que hem d’afrontar com a societat. En la majoria dels casos es converteix en una experiència molt traumàtica que incideix de manera negativa en el desenvolupament de la persona tant física com psicològicament; les seqüeles perduren gairebé sempre fins a l’edat adulta i afecten també al seu entorn. En el segon taller de fotografia participativa“Material sensible”. En el qual treballem al costat de la Fundació Vicki Bernadet amb persones que van patir abusos en la infància, les protagonistes experimenten amb la imatge per resituar respecte a les situacions abusives que van patir i transitar-, en la mesura dels seus processos, cap a una via més conscient per revelar els fets i posar en joc la seva capacitat de resiliència.

Fotografía de Beatriz Burgos, participant a ‘Material sensible’ 2019

Entre els principals impediments per revelar l’abús a les famílies, les persones al·leguen la por de no ser cregudes, la vergonya o la por a causar problemes en el seu nucli familiar. Així com el desconeixement, la manca de consciència d’haver estat víctimes d’abús o la desconfiança en els adults i professionals, fan que la majoria de nens, nenes i adolescents no demanin ajuda per fer front a una situació d’abús. A més, entre el 80 i el 85% dels abusos es donen en l’entorn intrafamiliar, la qual cosa també dificulta fer el pas cap a la denúncia. “Entrar a la família és com entrar a la màfia”, assevera Beatriz, una de les participants del taller. I és que el fet d’experimentar una situació d’abús per part d’algú de suposada confiança fa encara més complicada aquesta problemàtica. La formació i la informació, tant en la infància com als professionals, es presenten per tant imprescindibles, per dotar-los d’eines i estratègies que empoderin als nens i nenes a l’hora de demanar ajuda, o oferir-la en el cas dels professionals, en possibles situacions abusives. “Que no hi hagi ni un sol col·legi on no es parli del tema i es treballi en la formació i la prevenció. És crucial estendre una mà als nens.”, Adverteix la participant d’aquesta segona edició de “Material sensible”.

“Som moltes i molts els que compartim haver passat per això “

Beatriz reconeix com l’experiència, que qualifica com a “removedora” i renovadora, s’ha ampliat enormement gràcies al grup. “He après molt de les altres, perquè he anat descobrint coses i entenent i filant experiències que fins ara havia portat en soledat durant tants anys. Sense compartir-les, les pots entendre però és una cosa que es queda aïllada, segueixo estant jo sola amb això. És en l’intercanvi i quan ho escoltes de les altres quan ho pots incorporar a la teva vida. A més, m’he adonat que no només no estem soles sinó que som moltes i molts els que compartim haver passat per això. Les estadístiques hi són. “

Segons l’informe sobre abús sexual infantil a Catalunya, publicat l’octubre de 2016, “l’escolta infantil o adolescent resulta imprescindible per poder protegir-los de situacions de violència. Els nens han de tenir informació sobre aquest dret per poder exercir-lo i han de disposar de canals per a expressar-se en un entorn que els doni la confiança que si expliquen el que els passa se’ls tindrà en compte seriosament “. Sobretot, quan els abusos ocorren dins de la família és fonamental que puguin acollir-se a una escolta externa i que confiïn en que algú de fora de la família pot brindar-los suport. Per això, i avalades per l’experiència, sabem també que mai és massa tard per parlar. I que és urgent i molt necessari visibilitzar l’abús social infantil amb delicadesa i amb determinació, per poder reparar i per poder prevenir.En aquest sentit, treballar al taller des d’un marc inicial de llibertat, absoluta confidencialitat, respecte i acompanyament, permet a les persones que en formen part abordar amb major confiança els seus processos i obrir-se a la pròpia sorpresa en l’evolució. Ajudada per la càmera, Beatriz reconeix com “la fotografia ha estat aquest fil per estirar perquè apareguessin totes les històries. He après a jugar, a deixar-me portar, a no exigir-me, a obrir-me a veure què passava sense pressió pel resultat. Ha estat un treball per a mi i això m’ha fet donar un salt per aprendre a utilitzar la fotografia com a eina personal, per expressa tot el que porto a dins. ”

Fotografía de Beatriz Burgos, participant a ‘Material sensible’ 2019

La fotografia permet nomenar l’innombrable

Després de mesos de treball, el resultat del taller es veurà el proper mes d’octubre en forma d’exposició amb les imatges de les participants a la galeria Chiquita Room. Per a Beatriz, per exemple, aquest projecte li ha donat aquesta empenta per a fer-ho públic i “que ho miri qui vulgui mirar-ho”, en l’exposició. “És una cosa que jo volia fer, no sabia bé com però ha estat un procés que ja no vaig a parar. Hi ha persones que encara no sé si vull que ho sàpiguen o no ho sàpiguen però el que sí sé és que ja no vull seguir fent l’esforç per ocultar-ho. Per a mi, exposar suposa donar un gran pas ja que, com en la majoria de famílies, l’abús és un secret a veus. Per què he de seguir ocultant-ho? M’agrada aquest projecte i em sento molt orgullosa de la feina i vull ensenyar-ho, no per mi sinó per totes i per tots. Qui no ho sàpiga ho sabrà, qui no vulgui que no miri, cada un que faci el que vulgui. ”

En Photographic Social Vision entenem la fotografia com una eina que és capaç d’obrir una via de reconquesta del poder personal. En el cas de “Material sensible”, l’objectiu és a més acompanyar aquestes persones en els seus processos de recuperació i oferir-los la fotografía com a eina d’expressió a través de la creació d’una obra artística, donat que el potencial de les imatges per nomenar l’innombrable és enorme. O com diu Beatriz: “amb les fotos es poden dir coses que necessiten alguna cosa més que paraules.”Per això, en les sessions, hem alternat l’aprenentatge de qüestions tècniques amb aspectes psicològics i emocionals molt sensibles, que es veuran desvetllats en la mostra com històries visuals de la seva pròpia realitat. L’art i la fotografia impulsen així un procés de creació en el qual cada persona pot explorar, investigar i desplegar el seu relat personal. En fer-ho públic i compartir-lo amb la societat en una exposició, també ajuda a la sensibilització ia la presa de consciència. Aquest será doncs un petit final, però no més que un altre començament. Para Beatriz: “el procés no acaba, més aviat comença ara i el despertar del gust de treballar per a mi des de l’interior m’ajudarà a continuar. Quan treus alguna cosa, ho col·loques fora, el treballes i ho mires d’una altra manera, queda un espai dins on ja no hi ha el que hi havia i pots posar alguna cosa nova. ”

Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració indispensable de FUJIFILM i Casanova Foto.

Exposició > ‘Mirades de futur’

Ja estan exposades cara al públic les imatges creades pels nois i noies partipants en la nova edició del projecte de mentoria i fotografia per jovent tutelat organitzada per l’Associació Punt de Referència, en el qual hem participat per tercer any consecutiu assesorant i impartint classes especifiques des de l’àrea d’Educació de Photographic Social Vision.

L’exposició de fotografia participativa que s’anomena “Mirades de futur” i es va inaugurar aquest dimarts 11 de juny, i es podrà visitar de franc fins el 25 de juny  de 2019 a l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca. És tracta d’un moment clau dins del projecte “GR 16-18: Art per afrontar l’emancipació“, una mirada col·lectiva que fa visible el relat del jovent tutelat. Així és com els joves participants poden compartir la seva visió sobre les qüestions que més els inquieten: el pas del temps, la incertesa, les pors i les il·lusions en relació al seu procés d’emancipació; i que sovint són difícils d’expressar amb paraules

Presentació de l’exposició ‘Mirades de futur’

Un repte afrontat amb imatges

Per al jovent tutelat, arribar a la majoria d’edat no és pas un somni, sinó un repte. Quan aquests adolescents tutelats per l’administració han d’emancipar-se, ho fan des d’una posició vulnerable per la seva experiència vital i perquè han de fer un sobreesforç per construir un futur digne, prevenint l’exclusió social a la que estan exposats.

Dirigit a adolescens d’entre 16 a 18 anys acollits en recursos residencials i que es troben en la darrera fase de tutela, el projecte GR 16-18 els proporciona l’acompanyament de mentores i mentors, joves voluntaris de 25 a 30 anys que els ajuden a guanyar en confiança, a pensar en el seu futur i prendre decisions. L’objectiu és millorar els seus recursos, posant èmfasi en les competències d’iniciativa, d’autoconeixement, d’expressió de les emocions i relacionals.

En aquesta edició, el projecte de fotografia participativa es va iniciar a finals d’octubre de 2018 i culmina al juny amb l’exposició on presenten el camí fet, representant amb imatges les seves reflexions, dubtes, experiències, preocupacions, inquietuds i somnis en relació al seu procés d’emancipació.

 

Exposició “Mirades de futur”

Espai de fotografia Francesc Català-Roca (C. de Llança, 21).

Entrada lliure.

Horari fins al 25 de juny de 2019:

Dilluns, de 17 a 19 h
Dimecres, de 12 a 14 h
Divendres, de 17 a 19 h

Projecte > ‘Material sensible’ 2019

La fotografia per recuperar el poder personal

Al març es va posar en marxa una nova edició de “Material sensible”, el projecte de fotografia participativa impulsat per l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision que, al costat de la Fundació Vicki Bernadet, acompanya persones que van patir abusos sexuals en la infància. Durant aquest temps, el grup de participants, totes dones aquest cop, utilitza la fotografia com a mitjà per reconstruir el seu relat i es prepara per fer públic el resultat en una exposició que acollirà el nou espai artístic de Barcelona, Chiquita Room, i s’inaugurarà el proper mes d’octubre.

Fotografía de Beatriz Burgos, participante en ‘Material sensible’ 2019

La meitat dels delictes sexuals es perpetren contra menors

Les xifres dels abusos sexuals a Espanya segueixen sent aterridores: el primer gran informe de la Secretaria d’Estat de Seguretat del Ministeri de l’Interior, que es va fer públic a finals de l’any passat, reflecteix un increment de casos del 30% des de 2012 -de 9.008 casos s’ha pujat a 11.692 en 2017- i llança una dada esgarrifosa: el 50% de les víctimes són menors. Catalunya, Andalusia, Madrid, el País Valencià, Navarra, Canàries i Balears encapçalen la llista de comunitats amb major incidència. Una xacra social que, sent perpetrada majoritàriament per homes, afecta majoritàriament a dones, nenes i nens, aquells que ostenten major indefensió. La major sensibilització social fa que els abusos sexuals es coneguin cada vegada més, ja que lluny de disminuir el nombre de casos, a més ara es parla més d’ells i cada vegada hi ha més denúncies. Amb urgència, calen lleis, polítiques, educació i, sobretot, fer-nos càrrec com a societat, entre totes i entre tots.

La metodologia en fotografia participativa desenvolupada durant anys per l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision amb diferents col·lectius vulnerables es centra en observar i reconèixer per entendre, permetent a les persones en situacions de risc que reconnectin amb els seus recursos personals, que utilitzin la fotografia per a reconstruir les seves pròpies històries i per documentar-les en primera persona, per trencar patrons, viure des d’una major llibertat i fer-se càrrec de la seva pròpia realitat. Una realitat, que en el grup de dones que participen d’aquesta nova edició de “Material sensible”, té com a gran eix comú la reparació de la seva identitat: malgrat les diferències entre les seves històries, vivències, orígens o estrat social, és una constant que l’abús les va prendre la seva innocència de nenes i que aquest fet ha marcat la resta de la seva vida. Pot variar la manera en què s’han fet càrrec de si mateixes, la forma en què han reconnectat amb el seu poder i la seva sexualitat, i com han reparat el dany del que moltes vegades senten còmplice a la societat. Però la bretxa devastadora que va obrir l’abús cap a elles és la mateixa. Ara són elles les que disparen amb la càmera.

Al llarg d’aquests mesos, les professionals Alice Monteil i Mireia Plans, de l’Àrea d’Educació, al costat de la psicòloga Núria Grau de la Fundació Vicki Bernadet, acompanyen a aquestes dones en la seva recuperació, oferint-los la fotografia com a eina d’expressió i potencial creatiu per explicar la seva pròpia història i trencar el bucle que les situa com a víctimes. Així, es converteixen de nou en protagonistes de les seves pròpies vides per prendre decisions, acollir-se al dret a equivocar-se, rectificar, i ser dignes propietàries de la seva pròpia realitat. L’aprenentatge passa per qüestions tècniques, però sobretot per aspectes psicològics i emocionals molt sensibles de la seva pròpia història, ja que la gravetat de cada situació no ve marcada només pel delicte en si sinó per com cada persona va viure l’experiència. Facilitar a aquestes persones en situacions de risc l’ús de la fotografia com a eina per reconstruir les seves pròpies històries i documentar-les en primera persona continua sent, 18 anys després, bona part de la raó de ser d’aquesta Fundació.

ENTREVISTA > John Moore, guanyador del World Press Photo de l’Any

John Moore © Anna Fàbrega

Parlem amb el fotògraf John Moore, autor de la imatge que ha obtingut el World Press Photo de l’Any.

La seva fotografia per Getty Images titulada “Crying Girl on the Border” ( “Nena plorant a la frontera”) ha obtingut no només el premi estrella del World Press Photo 2019, si no també el 1.er lloc en la categoria Spot News (Notícies d’actualitat), que pot sumar a altres guardons rebuts en anteriors edicions del mateix concurs per la seva visió de la crisi d’habitatge als EUA (2012), de l’assassinat de Benazir Bhutto al Pakistan (dos premis en 2008) i de la guerra de l’Iraq (2005).

Però la imatge que encapçala l’exposició de 2019 va recórrer tan llarg camí com els seus protagonistes. Abans de ser premiada, va exercir com a símbol del rebuig a la doctrina Trump de “tolerància zero” amb els migrants. També va servir de base a un controvertit fotomuntatge (que enfrontava els plors de la nena amb un Donald Trump displicent) en portada de la revista Time. I fins i tot va ser durament criticada en saber-se que la Sandra i la Yanela Sánchez, la mare i filla que en ella apareixen, no van ser finalment separades, com d’altra banda sí ho van ser almenys 2000 menors i les seves famílies, en el curs de tan sols 6 setmanes, fins que el president nord-americà es va veure forçat a rectificar en aquest controvertit assumpte.

 

La teva instantània de la detenció d’aquestes migrants va patir molt diverses interpretacions. Com afecta al fotoperiodisme la manipulació ideològica de tot signe?

En el polaritzat clima actual, és inevitable que una imatge emocional i potent sigui vista des de perspectives polítiques. Com a fotoperiodista, crec que és una cosa que cal acceptar, encara que el teu enfocament hagi estat clar i directe. La nit en què vaig prendre la foto, no hi havia manera de saber si mare i filla serien separades i aquesta ambigüitat era clara en el meu peu de foto. Quan una setmana més tard vaig saber que seguien juntes, em vaig sentir alleujat. Potser la imatge va commoure a tanta gent per la possibilitat tan real que fossin separades, cosa que sí que va passar a molts altres immigrants.

Crying Girl At The Border © John Moore

En aquests temps digitals en què la gent sol prendre partit sense abans reflexionar degudament, sembla que molts encara creuen que la fotografia presenta veritats absolutes. Quina és la teva opinió al respecte?

Com a fotoperiodistes, si fotografiem amb passió i, a l’hora de posar peus de foto, ho fem amb precisió i contextualitzant, llavors ens trobem en terreny segur. En el cas concret de la imatge que comentàvem, els editors podien anar a la fotografia original, penjada al web de Getty Images, i veure que el seu títol era ajustat i que aquell instant era presentat d’una manera clara. No podem controlar el cicle de vida d’una imatge a les xarxes socials, però podem controlar el contingut original i presentar-lo amb precisió.

El que sens dubte convida a la reflexió és el teu llibre, “Undocumented: Immigration and the Militarization of the United States-Mèxic Border” (“Indocumentats: immigració i la militarització de la frontera entre Estats Units i Mèxic”), que abasta ni més ni menys que una dècada de treball, en què contribueixes a posar cara a les estadístiques sobre migracions. Com aconsegueixes crear confiança a banda i banda de la frontera, tant amb migrants com amb forces de seguretat?

Efectivament, sempre he tractat d’humanitzar aquestes complexes qüestions socials. Al llarg dels anys, les agències frontereres d’EUA. m’han concedit accés desenes de vegades. Encara que de vegades no els agradin algunes de les meves imatges concretes, saben que la meva cobertura és justa i que estic obert a mostrar molts aspectes d’aquests temes. Si m’han seguit donant accés després de “Crying Girl on the Border” és perquè es tracta d’una imatge veraç i forma part d’un treball molt ampli.

També segueixo treballant amb confiança en la comunitat d’immigrants. Per descomptat, és útil que jo parli espanyol, i és igual d’important que els tracti amb respecte i dignitat. Reaccionen de la mateixa manera. Sempre m’asseguro d’aclarir que sóc fotoperiodista i no un fotògraf que treballi per a cap agència federal. De vegades, prefereixen que no mostri les seves cares i altres cops que no els fotografiï en absolut, i per mi no hi ha problema, és una cosa que respecto. De fet, segueixo en contacte amb diversos dels immigrants que he fotografiat en els últims deu anys.

Què has après sobre l’ésser humà en la teva interacció amb aquestes persones?

He après que, independentment del costat de la història estigui explicant, si t’acostes a la gent de forma honesta i estableixes un nivell bàsic de confiança, ells deixen que entris en les seves vides, fins i tot en moments complicats. Vull que la gent senti que explico les seves històries amb precisió i m’esforço per mantenir la meva part d’aquest tracte.

El teu treball ha estat premiat nombroses vegades pel concurs World Press Photo, però mai abans en la categoria més reconeguda, la de la foto de l’any. Com assumiríes que la teva imatge fos presentada com la millor entre totes les publicades en 2018? *

Òbviament, és un immens honor tenir una imatge meva considerada pel World Press Photo de l’Any. Com succeía amb les meves imatges guardonades pel concurs en anys anteriors, aquesta mostra un moment dramàtic en la història. I de la mateixa manera que els meus col·legues de la professió, m’aplico a fons per estar en el lloc correcte en el moment adequat. És un privilegi poder explicar històries importants en imatges.

* Aquesta entrevista va ser realitzada abans del 12 d’abril de 2019, quan es van lliurar els premis World Press Photo 2019.

Autor de l’entrevista: Carlos G.Vela

 

UTOPIA MARKETS > Pep Escoda

Pep Escoda et deixarà retratat a Utopia Markets Photo!

Christopher Walken by Pep Escoda

T’agradaria ser retratat per un fotògraf professional d’alt nivell? Doncs l’excel·lent retratista Pep Escoda, autor de moltes portades de la revista Icon i soci de Photographic Social Vision, estarà aquest cap de setmana a la quarta edició d’Utopia Markets Photo, juntament amb altres companys del sector, realitzant retrats personalitzats tan especials com aquests!

© Pep Escoda

Del 10 al 12 de maig de 2019, es celebra aquesta nova cita amb l’esdeveniment organitzat per l’associació cultural Utopia 126 (c/ Cristóbal de Moura, 126), que reunirà una seixantena de fotògrafs que vendran la seva obra directament al públic en tres dies plens d’activitats. Allà hi seran professionals com Maite Caramés (també sòcia de la nostra Fundació, que presentarà la seva obra “De Profundis – Marviva”), Ferran Freixa, Fernando Moleres, Toni Riera, Sasha R Gregor, Mario Montero, Marta Más, Helena Aguilar, Nono Arruga, Maria Huerga, Enric Curto, o el també soci de Photographic Social Vision, Daniel Loewe, en una magnífica oportunitat per descobrir, parlar i comprar obra original o seriada directament als autors.

També hi haurà diverses activitats, com un photo-concert flamenc amb fotos de Joan Tomás, la projecció de “In No Great Hurry” sobre Saul Leiter, l’exposició Col·lecció de col·leccions de Santiago Garcés, una presentació de fotografies de Leopoldo Pomés, juntament amb Karin Leiz, acompanyades pel piano de Maurici Villavecchia… A més d’instal·lacions, tallers i espectacles tant per a nens com per a adults, o el sempre sorprenent photocall d’Utopia Markets Photo.

ENTREVISTA > Catalina Martin-Chico, premiada al World Press Photo 2019

El reportatge “Colòmbia, (Re)Birth”, de la francoespanyola Martin-Chico, ha guanyat el 2n premi de Reportatges gràfics en Temes contemporanis del World Press Photo 2019.

Catalina Martin-Chico. © Jérome Bonnet

Aquest extens document fotogràfic mostra com, després de signar-se en 2016 l’acord de pau entre el govern colombià i el moviment rebel de les FARC, es produeix un baby boom entre les antigues guerrilleres. Fins llavors, havien hagut de prioritzar la lluita i en alguns casos van deixar als seus nadons amb familiars o, segons s’afirma, van ser fins i tot forçades a avortar, una acusació que es nega des de les FARC. Es tractava, en tot cas, d’un fet inèdit i un canvi radical en les vides d’aquestes dones.

Per conèixer millor aquest treball, vam parlar amb la seva autora, Catalina Martin-Chico, nascuda a Madrid, però parisenca d’adopció. Sent de les poques documentalistes habituals al Iemen, el seu treball allà li va valer el ICRC Humanitarian Visa d’Or, en la seva primera edició de 2011, celebrat en el marc del festival Visa Pour l’Image. Va ser en aquesta mateixa cita francesa on va presentar el 2017 els primers resultats de la seva obra sobre exguerrilleres de les FARC, iniciat de forma independent i pel que obtindria el premi de Cànon a la Millor Fotoperiodista, amb el qual va poder finançar un desenvolupament més extens d’aquest projecte.

Fotografía nominada al World Press Photo del Año © Catalina Martin-Chico para la agencia Panos.

Com trobes aquesta història i què t’empeny a documentarla?

La pau a Colòmbia era un moment històric que m’interessava tractar, encara sense saber ben bé com. I crec que va ser llegint un article com em vaig assabentar que gairebé el 40% de la guerrilla estava formada per dones i que algunes començaven a tenir fills. Així que vaig anar investigant, sobretot en la premsa colombiana, i vaig veure que la meva porta d’entrada podien ser tots aquests nadons que d’alguna manera arribaven a reemplaçar les armes; que.aquella petita història humana podia explicar la gran història de la transició colombiana.

El post-conflicte és un moment clau per a qui ha patit la guerra, al qual malgrat això gairebé no s’acostuma a donar cobertura als mitjans. Volies dotar-lo de rellevància?

Exactament! Quan els mitjans ja no cobreixen l’actualitat, és aquí on em sembla interessant actuar i començar a documentar el que no es documenta habitualment. Tot just cobert l’inici del procés de pau, això ja semblava ser tot el que els mitjans volien explicar al respecte. I a mi em semblava important explicar justament totes aquestes històries humanes que estan amagades darrera d’un acord de pau.

© Catalina Martin-Chico para la agencia Panos

Sortint d’una guerra que semblava sense fi, la maternitat es converteix en el fil conductor de “Colòmbia (Re) Birth”. Què vas aprendre sobre la gestió de seqüeles del conflicte i del retorn a la vida quotidiana?

Ho vaig aprendre tot! Aquestes noies em van explicar com van entrar a la guerrilla quan eren nenes, amb entre onze i catorze anys, com van haver de tallar tot contacte amb la seva família anterior i crear llaços molt íntims i fins i tot entranyables amb les armes, que els protegien. I al llarg d’una o dues dècades, depenent de la persona, romandre invisibles, fora de la societat, vivint a la selva, gairebé com animals, dit sigui entre cometes. I després, en signar la pau, han de reaprender-ho tot! Primer, tornar a conèixer a les seves famílies, que no han vist en vint anys. Assabentar-se que potser els seus pares ja van morir o que als germans els van matar els paramilitars. Després, localitzar els nens que van haver d’abandonar aquelles que van poder portar un embaràs fins al final… I aprendre tot sobre aquesta vida diària que ens sembla tan normal a nosaltres: gestionar els diners, buscar una feina, comprar menjar i roba, pagar l’electricitat … Per això vaig anomenar així al reportatge, perquè a través d’aquests nadons que neixen, els seus pares i mares efectivament reneixen. Donen els seus primers passos en una nova vida, alguns sense explicar a ningú l’anterior, qui són ni d’on vénen. Per a ells és un nou reset: renéixer com a part de les FARC, deixant una vida enrere, i al cap dels anys, reneixen de nou a la societat civil.

Tenint en compte l’empatia i intimitat que transmet el reportatge, quina és la importància que dónes a ser premiada en un concurs com World Press Photo en relació al que pugui aportar, de positiu o negatiu, als protagonistes d’aquesta història?

És una bona pregunta. La veritat és que crec que l’exposició que els premis poden donar a les seves històries és sempre positiva. Sobretot perquè aporta un altre angle, dóna visibilitat a una història humana dins de la de les FARC que sempre han estat vistes des de tantes formes negatives. És l’altra cara de la moneda. Jo l’he explicat amb molt de respecte i molt de temps, tenint en compte sempre la dignitat de la gent. En realitat, el que és negatiu és el que estan vivint ara, que la pau a Colòmbia és molt més fràgil que quan vaig començar amb aquest projecte, perquè llavors hi havia més esperança..

Com està sent acollit el teu reportatge a la societat colombiana?

Encara no ho sé. De moment (*) només em van entrevistar en una ràdio colombiana, i si guanyo algun premi, suposo que hi haurà més repercussió en la societat colombiana. Sí que he tingut algun feedback des de les xarxes socials i la veritat és que no ha estat gaire positiu. Sé que les FARC han comès molts errors i no són pas àngels i que per això hi ha molta gent que els tenen rancúnia i que els odia. De fet, la població colombiana té moltes ferides per tots els costats. I això ho entenc perfectament. El meu reportatge no té intenció de donar la raó a ningú, ni de dir qui són els bons i qui els dolents. Només he volgut explicar una història sobre gent després d’un conflicte, sense per això voler jutjar a ningú.

* Aquesta entrevista va ser realitzada abans del 12 d’abril de 2019, quan es van lliurar els premis World Press Photo 2019

Autors de l’entrevista: Helena Velez Olabarria i Carlos G.Vela