Category Archives: noticias @ca

Más y más gente genial

Más Gente Genial Besós es un proyecto realizado en colaboración con Red sin gravedad en el que los participantes aprenden como hacer buenos retratos en la calle. Con la ayuda de un estudio móvil se fotografía a los vecinos y vecinas del barrio del Besòs como modelos, utilizando las imágenes como herramientas de expresión personal y con el objetivo de generar espacios de vínculo y contacto social.

El proyecto Gente Genial de fotografía participativa, que empezó en 2009 en el barrio Sant Martí, utiliza la fotografía como herramienta de transformación personal y social para reforzar la identidad y promover la inclusión social. Photographic Social Vision y Red sin Gravedad comparten el objetivo, en este caso, de sostener las necesidades y deseos de personas que han vivido experiencias en el campo de la salud mental y la diversidad funcional.

¡Hasta el 25 de julio, en el Besós encontrarás a gente genial retratando a gente genial!

Más información sobre talleres de fotografía participativa aquí.

EXPOSICIÓ > Què fem aquí?

Punt de referència: què fem aquí?

Dies: Del 5 de juny de 2018 al 19 de juny de 2018
Espai: Espai Arenes (Llança, 21)

Exposició col·lectiva dels joves del programa de mentoria de l’Associació Punt de Referència

Aturar-se i reflexionar sobre què fem aquí, què sentim i què volem dir. D’aquí neix “Què fem aquí?”, una exposició fotogràfica participativa, resultat d’un projecte de mentoria grupal per a joves que realitza l’Associació Punt de Referència, on la fotografia participativa, de la mà de les talleristes de l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision, es converteix en el mitjà per expressar les seves inquietuds, incerteses i anhels que sovint són complicats d’abordar amb paraules.

Amb la col·laboració de Photographic Social Vision i Fujifilm.

Horari de visita:
Dilluns, dijous i divendres, de 17 a 19 h
Dimarts i dijous, de 12 a 14 h

Lloc: Espai de fotografia Francesc Català-Roca (C/ de Llança, 21)
Entrada lliure

Més info aquí.

La “LatidoAmérica” de Javier Arcenillas

©Javier Arcenillas 

El fotoperiodista Javier Arcenillas, guanyador del tercer premi World Press Photo 2018 en la categoria de Projectes a llarg termini amb “LatidoAmérica”, explica la seva experiència en el continent a Silvia Omedes, Directora de la nostra fundació.

Silvia Omedes (SO) Què et suposa haver guanyat un World Press Photo?

Javier Arcenillas (JA) Per mi guanyar un premi en World Press Photo suposa moltíssim, ja que el que més m’agrada de la meva professió és que el meu treball tingui difusió, que es vegi en totes les parts del món. I això amb World Press Photo està garantit.

A més, suposa una gran fita en el meu currículum com fotoperiodista. Podria gairebé esborrar la meitat d’ell i solament dir que tinc el World Press Photo. I finalment sento un gran orgull: crec que el premi és l’aspiració de molts fotoperiodistas. En el meu cas és el meu “doctorat” per un treball, o jo ho sento així.

El World Press Photo és un reconeixement a un projecte en el qual he treballat molt temps. No és una gran foto feta en un moment de tensió amb certa habilitat. No. És un premi a un treball que ha comportat molta reflexió, molta paciència i sensibilitat, molta pèrdua de temps i diners, i moltes pèrdues afectives ja que he perdut amics pel camí.

SO. Les teves fotografies d’Amèrica Llatina representen sovint una societat violenta i amb greus problemes…

JA. És cert. I al meu entendre un dels motius pels quals la situació és així és la mala planificació social, i la insuficient i poc qualitativa educació pública. No crec que s’hagi d’invertir en seguretat, sinó en educació. Amb això no vull dir que les persones allí són totes dolentes. Al contrari, són rics d’esperit, cor i tan intel·ligents com nosaltres, aquí ningú està per sobre de ningú. Però, en molts d’aquests països, la situació de l’educació estatal és pèssima: solament estudies si et pots permetre anar a un col·legi privat. I pocs poden.

Jo faig fotos a assassins, però no jutjo. És culpable l’assassí? Si…però Què sabem d’ells? Perquè han arribat a això? Probablement siguin fruit d’una conseqüència i aquesta conseqüència és la que jo intento esbrinar…,en una societat psicològicament pertorbada.

Quan estic allà intento comprendre’ls i estar amb ells. Quan vaig intento empatizar amb ells i amb la situació. I allà he construït grans llaços afectius. Guatemala, Hondures, Mèxic, per a mi són la meva casa.

SO. El teu treball premiat és en la categoria Projectes a Llarg Termini…

JA. Sí, i així és com concebo les meves fotografies. No és que no existeixin “soles” però tenen significat complet emmarcades en projectes llargs, que requereixen molt temps. I en el qual la reflexió, el pensament i la tècnica estan molt presents. Jo fotografio per realitzar un treball conjunt, complet. No sóc un “mono-captador” de fotos. Sento la necessitat d’explicar una història completa.

En aquest World Press Photo han premiat també a Daniel Beltrá per un treball, però és que Daniel porta 20 anys fent aquest “feineta”!.

SO. Sentint el World Press Photo com un colofó a 9 anys de dedicació a un tema… A quin voldries enfrontar-te en els propers anys? Pots parlar-nos d’un projecte futur?

JA. M’agradaria fer una mica de fotoperiodisme divertit, no esperançador sinó purament divertit, que faci riure. Però no ho aconsegueixo, em costa molt.

A més m’agrada molt la fotografia esportiva, perquè l’esport en general engloba molts sentiments. Em van agradar molt fa uns anys una sèrie de retrats d’afeccionats, premiats també en World Press Photo. I vaig pensar: jo vull fer això! Els retrats reflectien el sofriment dels afeccionats, i el fotògraf habia sabut veure-ho i reflectir-ho en manera meravellosa.

SO. Creus que el llegat i el cánon fotogràfic amb el qual hem construït la memòria del s. XX correspon a la realitat?

JA. No, clar que no, la fotografia i el fotoperiodisme són molt hipòcrites. No dic que no siguin bons i que no hagin fet grans coses però és molt hipòcrita. Seleccionem una parcel·la del que es pot explicar, no hi ha 360 graus en gens del que expliquem. Seria necessari establir uns codis per conèixer aquestes situacions que es fotografien, ja que no són visibles els diferents punts de vista dels diferents fotògrafs cap a una mateixa foto/realitat.

El fotoperiodisme a més és molt anglosaxó, molt blanc i molt masclista. M’encantaria canviar això, i donar pas a totes les cultures, i a la dona. En això caldria ser inflexible, i recolzar en manera més contundent a les dones a presentar-se a World Press Photo. Personalment odio l’expressió “el punt de vista de la dona”. Per a mi és sempre el punt de vista d’un fotògraf. I la dona no ha estat present fins a fa ben poc.

Joana Biarnés, pionera fotoperiodista a Espanya, va tenir segurament que suportar molt en la seva trajectòria professional. No crec que molts fotògrafs homes estiguem a la seva altura moral…

SO. En aquest sentit quina responsabilitat creus que han tingut els concursos de més prestigi internacional com el World Press Photo?

JA. Tenen molta responsabilitat. Però a poc a poc s’estan esforçant a obrir camins a altres cultures i augmentar la presència de la fotoperiodista dona.

Com a consell recomanaria que no siguin tan “talibans” amb les realitats i societats a les quals miren, que s’obrin molt més a Amèrica Llatina, a Àfrica i a societats asiàtiques no desenvolupades. Amb tot això guanya la fotografia i la difusió de la imatge, que és el que jo com a fotògraf vull. No guanyar premis jo personalment.

Projeccions audiovisuals BasqueDokFestival

Photographic Social Vision col·labora amb el BasqueDokFestival projectant una selecció formada per produccions audiovisuals de narratives heterogènies entorn de temàtiques relacionades amb el viatge i la migració, i la memòria i identitat. La selecció comptarà amb projectes dels autors Gerard Boyer, César Dezfuli, Oscar Dhooge, Àngel García, Llitera de Maffei, Cristina Nespra, Diana Rangel, Jordi Ruiz Cirera i Pablo Tosc.

La tasca que realitza l’Àrea d’Educació de Photographic Social Vision també estarà present amb les peces audiovisuals que recullen moments dels tallers de fotografia participativa Més gent genial i Material sensible; en els quals es promou la inclusió social a través de la fotografia com a eina d’expressió i transformació.

La sessió tindrà lloc aquest diumenge 3 de juny a les 16.30h en el marc de la programació del BasqueDokFestival. Pots trobar tota la informació aquí.

 

Exposición PRORROGADA

MUME, Museu Memorial de L’Exili
La Jonquera, Girona
Prorrogada fins al 16 de setiembre de 2018!

Actualment l’ arxiu Familiar Jacques Léonard, es representa i difon des de Photographic Social Vision, aquí apots veure com s’hi treballa.

L’exposición “Evadés. 29 décembre 1943”  es basa en reproduccions fotogràfiques del treball documental que Jacques Léonard va realitzar al desembre de 1943 per narrar el pas per Espanya de milers de joves francesos que tractaven de fugir del feixisme per incorporar-se a files al nord d’Àfrica. És un dels poquíssims testimonis gràfics que hi ha d’aquest moment històric. Es tracta d’un conjunt de fotografies d’un comboi de refugiats, majoritàriament francesos, que van arribar de diferents punts de la geografia espanyola, primer a Madrid i finalment a Màlaga, on van embarcar cap a l’Àfrica i la llibertat, el 29 de desembre de 1943.

Jacques Léonard (París, 1909 – L’Escala, 1994), fill d’un tractant de cavalls d’origen gitano i de la propietària d’una casa de costura de París, arriba tard al món de la fotografia però amb un important bagatge professional relacionat amb la imatge. Aviat s’inicia en el món del cinema treballant en tasques de muntatge i producció i col·laborant amb diversos directors.

Viatja per tot el món fins que el 1940 arriba a Espanya a la recerca de localitzacions per a una pel·lícula sobre Cristòfor Colom, que no arriba a rodar-se a causa de la situació bèl·lica a Europa. Coneix el director general de cinematografia, que li ofereix l’oportunitat de treballar en diversos encàrrecs i s’estableix a Madrid.

L’any 1949 es trasllada a Barcelona amb l’empresari teatral Arthur Kaps i es converteix en la seva mà dreta. Poc després coneix a l’humorista Robert Lamouret, al que acompanya en qualitat de secretari a una gira mundial. Amb ell viatja a Anglaterra, Austràlia, Grècia i Itàlia. En finalitzar la gira, el 1952, s’estableix a Barcelona on s’enamora de Rosario Amaya, una gitana que treballa com a model d’artistes. Es casa amb Rosario i inicia la seva activitat com a fotògraf freelance.

El seu llegat es compon de 18.000 negatius dipositats pels seus fills a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Tracten diverses temàtiques i cal destacar els gairebé 3.000 dedicats a documentar la cultura gitana.

“Jacques Léonard va deixar constància amb les seves fotografies (…) de l’estada a la plaça de braus de Màlaga d’un nombrós grup de joves que esperaven l’ordre per abandonar Espanya. (…) Aquest grup havia de marxar el 26 de desembre de 1943, l’endemà de Nadal, i que, per circumstàncies no aclarides, la sortida es va ajornar fins al dia 29, la qual cosa va allargar l’espera dels que s’amuntegaven en aquell allotjament improvisat. (…) Les fotografies de Léonard mostren els nois lluint una targeta d’identificació en què consten el seu nom i els cognoms, i representen una font de primer ordre per il·lustrar la partida de refugiats des de ports espanyols. Probablement es tracta de l’únic material gràfic conegut fins ara d’aquest episodi històric que, durant dècades, s’havia mantingut en l’oblit a Espanya. (…) Pocs imaginaven llavors que els ports espanyols havien facilitat l’enrolament de milers de joves a l’exèrcit aliat.” Josep Calvet

Més informació de l’exposició…

 

Parlem amb Daniella Zalcman, de Women Photograph

Daniela Zalcman

De 51 nominats de World Press Photo 2018, només 5 han estat dones. Són xifres que poden escandalitzar, i la resposta fàcil es quedaria en un “el món només es veu des dels ulls de fotògrafs i editors homes”. Però hi ha hagut concursos, com ara el World Press Photo, que han tingut molta autocrítica per avolir aquests percentatges però que no els han augmentat d’una manera flagrant. Tot Ia intenció del concurs fotogràfic per augmentar la participació de les dones, el percentatge va pujar d’un 15 % a un 16 %. Davant d’aquesta situació, Daniella Zalcman, fotoperiodista i becada per Pulitzer Center i membre International Women’s Media Foundation (IWMF), decideix tirar endavant Women Photograph. Junt amb Mallory Benedict, editora de fotografia a National Geographic, Zalcman impulsa aquesta inciativa l’any 2017 per donar veu a periodistes visuals dones, incluïnt al col·lectiu trans, queer i no-binari.  La base de dades de Women Photograph inclou a més de 700 dones documentalistes situades en 91 països i està disponible de forma privada a qualsevol editor a qui li interessi comptar amb la visió femenina dins del món de la fotografia.

Per Paula Ericsson.

Paula Ericsson (PE). Només el 15 per cent dels fotoperiodistas són dones. Com afecta això a la nostra visió del món?

Daniella Zalcman (DZ). Significa que en gran manera estem consumint notícies – ja siguin sobre política, entreteniment, succesos o esports -des d’una perspectiva masculina. I tot i que aquesta  perspectiva no és negativa, és absolutament necessari que s’equilibri amb una visió femenina. Som el 50% de la població, per tant hauríem de poder explicar el 50% de les històries.

PE. Women Photograph es va crear per proporcionar una base de dades a editors fotogràfics que volien contractar més dones fotògrafes i també evitar excuses com “no sé on puc trobar dones” o “no penso en el gènere quan he de contractar algú”. Quants editors us han contatat des d’aleshores? I de quin mitjà?

DZ. Els meus destinataris han esta majoritàriament americans ja sigui pel meu entorn personal o els meus contactes amb la indùstria (i també perquè Women Photograph es gestiona quasi exclusivament en anglès), però crec que Women Photograph ha provocat debats reals. Espero haver facilitat la vida a aquells editors que tenien la intenció de contractar fotoperiodistes dones però que potser no tenien ni el temps ni els recursos, i espero haver canviat també una mica la manera de pensar d’aquells editors que no creien que era important contractar tenint en compte la identitat de gènere.

PE. Penses que Women Photograph han influït en la dinàmica dels mitjans de comunicació últimament? Creus que aporta més diversitat a les notícies d’actualitat?

DZ. Em costa molt mesurar la repercussió real de Women Photograph, però sí que és cert que desenes de fotògrafes han rebut encàrregs perquè estaven a la nostra base de dades. I també arran de converses amb diferents editors fotogràfics, sabem que comencen a contractar amb percentatges més conscients i equilibrats. No sé quin impacte hem pogut tenir en els informatius – quan els editors tenen molt poc temps per trobar i contactar amb algú sobre el terreny- però espero que per als encàrrecs a més llarg termini m’hagi convertit en aquella veueta insistent que persegueix els editors.

PE. Estem vivint la quarta ona del feminisme, especialment visible al món artístic. Per què seguim demanant el mateix des dels anys 60? Què hem de fer per veure un canvi real?

DZ. Bé, no crec que demanem les mateixes coses. No sé si es va discutir la importància de la diversitat en les nostres comunitats de narradors en els anys 60 (jo no hi era, així que no puc estar segura!) – pero per descomptat no vam ser capaços de parlar públicament sobre la violència masculina. Així que crec que hi ha hagut un canvi positiu increíble des de llavors. Tot i així, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

PE. Dels 51 candidats a World Press Photo 2018, 5 són dones. Només el 9,8%. Quins són les raons d’aquesta invisibilitat?

DZ. Hi ha moltes raons. I totes es reafirmen entre elles i s’han de tractar en conjunt. Els editors fotogràfics sovint contracten principalment homes, de manera exagerada, per a feines dures i perilloses.Tendim a reconèixer el punt de vista masculí com el més important, perquè és el que ens han mostrat al llarg de la nostra vida i pensem que és el més vàlid. Per a les dones joves que comencen en aquesta indústria – i que intenten fer-se un lloc amb una visió i una manera de veure un tema global de forma diferent – és fàcil que se les deixi de banda. Si no aconsegueixes encàrrecs, penses que no pots triomfar i per tant és fàcil quedar-ne fora.

PE. Quin paper poden tenir concursos com World Press Photo o POY per canviar aquesta situació? Quins consells els donaries per millorar la representació femenina?

DZ. Crec que World Press Photo s’ha esforçat molt aquest any per crear un canvi positiu en el seu concurs: han divulgat la tasca de dones fotògrafes i fotògrafs no occidentals; a la presidència del jurat hi ha una dona no occidental i els membres del jurat són molt diversos. Però no hi ha una solució instantània. Hem de revertir dècades de tradicions profundament arrelades que ens animen a veure aquelles imatges seleccionades per a la foto de l’any com les fotografies més valuoses. Pot una imatge profundament plena de significat reflectir només el patiment humà? No ho crec, però és el que aquest any el concurs ens mostra. Si World Press Photo vol canviar la manera com la indústria del fotoperiodisme veu la fotografia com a eina narrativa, m’agradaria veure més diversitat en el jurat del proper any, no només en termes d’identitat, sinó també de formació professional. Cal portar comissaris, persones relacionades amb les belles arts, experts que treballen en el camp visual i que veuen la forografia de manera lleugerament diferent.  Persones que no estiguin completament subjectes als estàndards i pràctiques visuals de la nostra indùstria.

Entrevistem a Daniel Beltrá guanyador d’un World Press Photo 2018

© Daniel Beltrá. Paradís Amenaçat

 

Nascut a Madrid i establert a Seattle, Daniel Beltrá és un fotògraf que s’ha dedicat en els últims 28 anys a fotografiar diferents desastres naturals. Aquest any ha estat guardonat pel seu treball “Amazones: Paradís Amenaçat” en l’exposició World Press Photo 2018, en la categoria Medi ambient.

Per Paula Ericsson

Paula Ericsson (PE) El moviment ambientalista va començar a gestar-se quan es va difondre la imatge de la Terra presa per la tripulació de l’Apol·lo 8 en 1968. Quin paper ha tingut la fotografia des de llavors en la lluita per la defensa del medi ambient?

Daniel Beltrá (DB). La fotografia de naturalesa ha evolucionat molt, i cada vegada ens allunyem més d’aquesta naturalesa tan bonica i que ens agrada a tots. Aquest tipus d’imatges perpetren una quimera, perquè el que està ocorrent al món no és el que es mostra normalment.

La fotografia és ser testimoni. Els fotògrafs tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’anar a llocs on la majoria de la gent no té accés i mostrar el que està passant. Quan llegeixes la quantitat de plàstic que hi ha en els oceans és absolutament demencial. No som fotògrafs de guerra, però sí tenim estrès postraumátic. Malgrat això, jo sóc optimista i penso que amb el meu treball mostro problemes i difonc les possibles solucions.

PE. Malgrat que vas estudiar biologia, vas començar la teva carrera com a fotògraf en un atemptat d’ETA a la fi dels 80. Quina evolució has vist entre la teva primera fotografia i el teu projecte guanyador de la World Press Photo 2018, “Amazon: Paradís Amenaçat”? Què hi ha de comú en la motivació entre l’una i l’altra?

DB. Quan vaig començar la fotografia per a mi era un hobbie, igual que la naturalesa. Al principi m’interessava el fotoperiodisme i en cap moment vaig pensar a ajuntar aquestes dues passions. Jo estava fent treball del dia a dia a l’Agència Efe, i se’m va ocórrer anar a parlar amb Greenpeace a Madrid i els vaig oferir col·laborar amb ells. Quan vaig començar aquesta relació laboral em vaig adonar del que m’apassionava, i al llarg de les dues últimes dècades he tingut sort de poder fer el que de debò m’interessa, que és documentar l’impacte de l’home al planeta. Un projecte amb el qual he guanyat el World Press Photo 2018 és una acumulació d’un interès i de molts anys d’anar a l’Amazones. De fet, totes aquestes fotos són de l’any passat, però porto treballant a Brasil des del 2001.

PE. Spill és el llibre –i també catàleg– editat en 2011 per Photographic Social Vision i Roca Barcelona Gallery en el qual mostres 28 fotografies de vessis de petroli en el golf de Mèxic. Creus que la seva difusió i reconeixement estan complint amb els teus objectius de denúncia?

DB. Quan mires el que està fent l’administració actual de Donald Trump a Estats Units no pots estar molt content. És molt difícil veure l’impacte que té el teu projecte, però la gent està cada vegada més conscienciada. Al principi amb Spill hi havia gent que em criticava. “Per què mostres una cosa tan horrible d’una forma tan artística?”, em preguntaven. Però estic molt content amb la decisió que vaig prendre i, molts anys després, segueixo tenint exposicions en museus sobre l’abocament de petroli. És una labor diferent de conscienciació, més a llarg termini.

PE. Parlant de museus… Quin paper juguen juntament amb els festivals i les galeries d’art en la difusió del teu treball?

DB. Un paper enorme ja que són una important finestra amb una difusió impressionant. I en el fons quan un fa un treball així és el que vols: quanta més gent ho vegi i es “conscienciï” millor. El concurs de World Press Photo generarà més de 100 exposicions i es calculen més de quatre milions de visitants. L’impacte serà increïble.

PE. Quins governs són més reticents al fet que es mostri l’impacte humà en el medi ambient? Se us intenta reprimir d’alguna manera?

DB. L’ambientalisme als governs de Brasil o a Estats Units no està en auge en absolut. A Estats Units no he treballat tant, però el que està succeint és una autèntica desgràcia. A Brasil les hidroelèctriques tenen molt protagonisme i treballo d’incògnit. Allà la majoria de la desforestació està causada perquè en el terreny on estaven els arbres volen posar cultius per plantar soia. En una ocasió estava treballant amb Greenpeace a Santa Helena, en una campanya per denunciar les tales i cremes il·legals i, quan es van adonar del que estàvem fent, els vigilants van començar a cridar per radio a la població perquè vinguessin a linxarnos.

PE. El fotògraf Denis Sinyakov va ser empresonat a Rússia per dos mesos, al costat de tota la tripulació del vaixell de Greenpeace Artic Sunrise, per documentar la protesta pacífica que estaven realitzant contra la perforació de petroli en l’Àrtic. Alguna vegada has estat amenaçat per fer el teu treball?

DB. Treballant amb Greenpeace t’acabes ficant en embolics en algunes ocasions. Mai m’he passat dos mesos arrestat, però sí he tingut problemes, encara que prefereixo no aprofundir en això: no m’agrada posar-me en pla Indiana Jones. Els problemes que cobreixo em semblen massa importants com per adornar-los amb les meves anècdotes. En l’Amazones els locals que es dediquen a oposar-se a qualsevol projecte de fustes o de preses  elèctriques, i la quantitat de morts i amenaces és molt pitjor. Els fotògrafs som uns privilegiats.

PE. El problema de no deixar informar és que una societat desinformada és incapaç de prendre les seves pròpies decisions i, per exemple, deixar de consumir certs productes que provoquen grans desastres naturals.

DB. Exacte. Quan vaig tenir la sort de guanyar el premi concedit per la Fundació Carles d’Anglaterra, Prince’s Rainforest Project, van estar estudiant en el Regne Unit l’impacte en la dieta de 100 productes amb oli de palmell. El resultat va ser que seixanta d’ells contenien aquest ingredient. Nosaltres estàvem parlant de desforestació, i una part de la campanya era el vincle que hi havia amb l’escalfament global. Sobretot a Indonèsia, on la producció d’oli de palmell ha destroçat els boscos.

PE. Quina reacció té el públic davant les teves imatges?

DB. En general tenen molt bon acolliment. Recordo que en una exposició una dona estava veient la fotografia dels pelicans coberts de petroli i es va posar a plorar. I jo, que sóc un babau de vegades, em vaig acostar i li vaig dir: “Home, no és tan dolenta la foto!”. I es va començar a riure.

PE. Creus que retratar els desastres ecològics amb una fotografia més artística pot sensibilitzar més a l’espectador?

DB. No és només que sigui més artística, sinó que sigui més abstracta. De vegades la gent que veu les meves fotografies no té ni idea del que estan observant, i això crea una tensió, i d’aquesta tensió jo espero que vulguin arribar més lluny, que esbrinin per ells mateixos què és el que estan veient i per què està passant.

PE. En una entrevista explicaves que les teves fotografies “no són desastres naturals, sinó que són desastres humans”. Ens costa preocupar-nos pel medi ambient perquè tenim la sensació de que nosaltres no formem part d’ell, que ens és alguna cosa aliè?

DB. Part d’això hi ha. Tenim la possibilitat d’adaptar-nos a moltes coses i cada vegada més les poblacions viuen en ciutats: mentre obris l’aixeta i surti aigua, quan encenguis la llum hi hagi electricitat, el telèfon funcioni i hi hagi menjar en la nevera no hi ha massa preocupacions. Molt d’això és qüestió d’educació. Jo vaig tenir la sort de petit de veure la sèrie de Félix Rodríguez de la Font i, encara que vaig néixer i em vaig criar a Madrid, ell em va ensenyar per una finestra aquest altre món. Estic convençut que l’educació serà la solució als nostres problemes ambientals.

PE. A quants helicòpters o avionetes t’has pujat al llarg de la teva carrera com a fotògraf?
Com aconsegueixes accedir a aquest tipus de transport?

DB. A menys helicòpters dels que m’agradaria, perquè la majoria de fotos les faig des d’avionetes, on sí he pujat moltíssim. Greenpeace tenia una avioneta a l’Amazones, encara que per desgràcia van tenir un accident l’any passat. A l’Antàrtida -d’on acabo de tornar de documentar el desglaç de l’Àrtic- van llogar un helicòpter. Quan vaig treballar a Groenlàndia i Islàndia vaig llogar avionetes, però és molt car: a Groenlàndia una hora d’avioneta em costava 1.600 dòlars i un helicòpter 4.500 dòlars. Fa falta molt pressupost per fer aquest treball. He tingut la sort de treballar braç a braç amb Greenpeace i d’aprofitar els seus mitjans, però si hagués de finançar-ho jo solament seria moltíssims diners. Encara que una de les meves aspiracions és arribar a poder fer-ho.

PE. On t’agradaria anar que no hagis anat encara?

DB. La zona de l’Himàlaia, a Nepal.

PE. Quina imatge t’agradaria fer per ajudar-nos a adonar-nos que som part del
món que estem destruint? Quins projectes tens en procés o pensat fer en el futur?

DB.  M’agradaria saber què imatge tindria aquest impacte! És una pregunta molt complicada i no puc respondre. Com a projectes futurs tinc com a objectiu seguir investigant sobre l’escalfament global, en concret sobre el desglaç, i sobre la desforestació tropical. Són dos temes enormes sobre els quals he treballat durant molts anys i no em veig deixant-los en cap moment proper. També tinc un llibre gairebé acabat sobre boscos tropicals, però encara falta trobar editors.

Núvol entrevista a Silvia Omedes: Tot el que volies saber del World Press Photo

 

Silvia Omedes |Foto: Imma Cortés

Entrevista de Josep Maria Codina. Revista Núvol

Cal dir en primer lloc que la Silvia Omedes és la fundadora i màxima responsable de Photograpic Social Vision (PSV), una entitat sense ànim de lucre dedicada, des de fa més de disset anys, a la promoció de la fotografia des de molt diverses perspectives i que avui té un paper molt rellevant entre els actors del nostre sector.

Entre les seves diferents actuacions, PSV és la responsable de l’organització de l’exposició en la qual cada any s’exhibeixen a Barcelona els treballs premiats pel World Press Photo en les seves diferents categories. Des del 2005 presenta en una de les sales del CCCB aquesta mostra que ha anat augmentant, any rere any, el nombre dels seus visitants fins a arribar a un màxim de 50.000.

Probablement la professionalitat i l’èxit a Barcelona d’aquesta exposició, que es presenta també cada any a més de 100 ciutats de 45 països, varen fer que els responsables del concurs proposessin a Silvia Omedes que enguany formés part del Jurat de Selecció com a una de les dues Secretàries generals, un càrrec de la màxima responsabilitat.

Això li ha permès viure en primera persona l’enriquidora experiència de participar en els jurats que valoren i premien els millors treballs de fotoperiodisme a nivell mundial. I de tot això volem parlar avui amb ella amb profunditat, perquè ens ajudi a conèixer millor com funciona el més gran concurs de fotografia periodística de tot el món.

Josep Maria Cortina: Dóna’ns algunes dades que dibuixin la dimensió i rellevància del WPP.

Silvia Omedes: Doncs el WPP es va establir el 1954 a Amsterdam i està configurqt com a fundació. Treballa en diferents aspectes de promoció de la fotografia però el més conegut és, sens dubte, l’organització del concurs anual de fotoperiodisme. Perquè us feu una idea enguany hi han concorregut uns sis mil fotògrafs de 140 països que hi han presentat al voltant de 74.000 imatges

Pots llegir l’entrevista sencera aquí

Utopia Photo Market 18

z

Aquest any la fundació s’estrena amb un estand a la fira de fotografia Utopia Photo Market, hi trobaràs al nostre equip, i podràs veure i comprar fotografies de Joana Biarnés i de l’Arxiu Jacques Léonard, tots dos autors representats per la fundació.

Fotografia numerada i signada per la Joana Biarnés

També tindrem a la venda l’obra de 5 Fotògrafs Socis seleccionats per participar en aquesta edició de la fira: Marcelo Aurelio, Gerard Boyer, Imma Cortés, Pep Escoda i Xavier Gómez.

Tots ells són fotògrafs que se centren en el gènere documental i que fan servir la fotografia com a mitjà de narració visual, les seves fotografies expliquen sempre històries inèdites. A finals d’abril anunciarem els fotògrafs seleccionats!

Si vols que t’avisem d’esdeveniments de fotografia com aquest, entra en contacte amb nosaltres aquí!

Adressa i horaris > https://www.utopiamarkets.com/es/photo/

Venda de llibres > Sant Jordi 2018

La Fundació Photographic Social Vision durant la diada de Sant Jordi t’apropa llibres de fotografia i autors perquè puguis regalar històries inèdites als teus estimats. Els beneficicis es destinen a seguir impulsant projectes de fotografia documental.
Lloc: Els bonics jardins del Palau Robert. Generalitat de Catalunya
( Pg. de Gràcia 107, 08008 Bcn )
Dia i hora: 23 abril 2018 de 9h a 20h.
Entrada: lliure i gratuïta

 

>> Títol destacat <<
Tindrem a la venda “Disparant amb el cor” de la Joana Biarnés, el llibre antològic de la que es considerada la primera dona fotoperiodista del país. Coneix més sobre la història d’aquesta pionera aquí.
Signatura del llibre >  La Joana Biarnés farà dedicatòries als seus fans de 14 a 15h i de 18 a 19h al punt de venda de la Fundació Photographic Social Vision.

 

** Fundación Photographic Social Vision és una entitat sense ànim de lucre compromesa amb la divulgació de la fotografia documental com a eina de sensibilització social. D’entre d’altres projectes organitzem DOCfield Barcelona, festival fotografia documental. i World Press Photo Barcelona.