El valor del fotoperiodisme: entrevista a Santi Palacios

033_Santi Palacios

La crisi migratòria segueix sent un tema present en l’edició World Press Photo 2017, juntament amb els conflictes polítics, l’impacte de l’ésser humà en el medi ambient o la influència de la tecnologia… Parlem amb Santi Palacios, segon premi en la categoria Temes d’actualitat
(fotografies individuals) per la seva imatge Abandonats.

LAURA GONZÁLEZ PALACIOS_ Quina és la importància d’aquesta imatge?
SANTI PALACIOS_ Aquesta foto demostra per què la part més important de la paraula fotoperiodisme és en realitat la de periodisme, i no tant la de foto. A nivell estètic o formal ni m’agrada ni respon a la meva manera de disparar.

LGP_ Explica’ns la història que hi ha darrere.
SP_ Aquell dia estava en una missió de rescat en les costes libies. No hi havia molt interès pel tema perquè, d’una banda, es celebraven els Jocs Olímpics i, per un altre, en temes migratoris els mitjans solen ocupar-se només de grans tragèdies. Vaig passar tot el dia treballant i em vaig trobar amb aquesta imatge que, més enllà de la foto, va cobrar força quan vaig descobrir la història que hi havia darrere. Pensava que els nens ploraven per por del mar, però en intentar calmar-los vaig descobrir en realitat que havien perdut a la seva mare, morta a Líbia.

LGP_ Què et va atreure del tema migratori?
SP_ Portava anys fotografiant i sempre sentia que em faltava especialització. Com a sociòleg de formació arrossegava les ganes de treballar els temes fins al punt en què saps del que estàs parlant i a més ets conscient del que no saps, que per a mi és quan comences a entendre de debò. Com fotoperiodista, em faltava això i al mateix temps em feia por trobar-ho i encasellar-me. Per sort, em vaig topar amb la migració i la vaig adoptar com el fil conductor perfecte per poder explicar tot el que m’interessava: els motius pels quals una persona pot abandonar el seu país d’origen, siguin la guerra, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic, la persecució per motius d’identitat sexual o religiosa, raons polítiques i moltes d’altres. També podia parlar de les rutes migratòries en si, un dels contextos que millor reflecteixen els grans contrastos de la humanitat avui dia i que, alhora, és una de les situacions més extremes a les quals es pot enfrontar l’ésser humà. Finalment, em permet explicar què passa als països de recepció i tractar des del racisme fins a la desigualtat social, la integració, la precarietat laboral o desocupació, la interculturalitat…

LGP_ Què veu el fotoperiodista que no veu l’espectador en la seva fotografia?
SP_ La clau de tot i una cosa molt obvia però que per obvia de vegades s’oblida, és que tota la informació que recapta el fotoperiodista és en el que es basa el seu treball. Es produeixen milers d’imatges, més que mai, però ara també, més que mai, urgeixen imatges que es diferenciïn i facin empatizar a l’espectador, que cridin la seva atenció i el facin reflexionar…

LGP_Com ha de ser una imatge així?
SP_ M’agrada fer servir la resposta de Koudelka a què és una bona foto quan diu que és la que no s’oblida. Així, gairebé qualsevol imatge es pot convertir en bona perquè depèn de l’espectador, de la seva experiència personal o proximitat al tema, dels seus interessos… Aquesta foto tenia la suficient rellevància periodística per no haver-la difós per formalisme fotogràfic. No necessito demostrar en cada foto que sé fer-les, si no, no podria dir-me fotoperiodista. Complir un codi deontològic, tenir una motivació clara darrere del treball, centrar-se en una part concreta d’un tema i sobretot perseguir una història són elements clau del treball del fotoperiodista. Per descomptat tenim en compte els aspectes formals perquè manegem el llenguatge de la imatge; però l’important no és l’eina sinó el que expliquem amb ella.

Tags: