ENTREVISTA > John Moore, guanyador del World Press Photo de l’Any

John Moore © Anna Fàbrega

Parlem amb el fotògraf John Moore, autor de la imatge que ha obtingut el World Press Photo de l’Any.

La seva fotografia per Getty Images titulada “Crying Girl on the Border” ( “Nena plorant a la frontera”) ha obtingut no només el premi estrella del World Press Photo 2019, si no també el 1.er lloc en la categoria Spot News (Notícies d’actualitat), que pot sumar a altres guardons rebuts en anteriors edicions del mateix concurs per la seva visió de la crisi d’habitatge als EUA (2012), de l’assassinat de Benazir Bhutto al Pakistan (dos premis en 2008) i de la guerra de l’Iraq (2005).

Però la imatge que encapçala l’exposició de 2019 va recórrer tan llarg camí com els seus protagonistes. Abans de ser premiada, va exercir com a símbol del rebuig a la doctrina Trump de “tolerància zero” amb els migrants. També va servir de base a un controvertit fotomuntatge (que enfrontava els plors de la nena amb un Donald Trump displicent) en portada de la revista Time. I fins i tot va ser durament criticada en saber-se que la Sandra i la Yanela Sánchez, la mare i filla que en ella apareixen, no van ser finalment separades, com d’altra banda sí ho van ser almenys 2000 menors i les seves famílies, en el curs de tan sols 6 setmanes, fins que el president nord-americà es va veure forçat a rectificar en aquest controvertit assumpte.

 

La teva instantània de la detenció d’aquestes migrants va patir molt diverses interpretacions. Com afecta al fotoperiodisme la manipulació ideològica de tot signe?

En el polaritzat clima actual, és inevitable que una imatge emocional i potent sigui vista des de perspectives polítiques. Com a fotoperiodista, crec que és una cosa que cal acceptar, encara que el teu enfocament hagi estat clar i directe. La nit en què vaig prendre la foto, no hi havia manera de saber si mare i filla serien separades i aquesta ambigüitat era clara en el meu peu de foto. Quan una setmana més tard vaig saber que seguien juntes, em vaig sentir alleujat. Potser la imatge va commoure a tanta gent per la possibilitat tan real que fossin separades, cosa que sí que va passar a molts altres immigrants.

Crying Girl At The Border © John Moore

En aquests temps digitals en què la gent sol prendre partit sense abans reflexionar degudament, sembla que molts encara creuen que la fotografia presenta veritats absolutes. Quina és la teva opinió al respecte?

Com a fotoperiodistes, si fotografiem amb passió i, a l’hora de posar peus de foto, ho fem amb precisió i contextualitzant, llavors ens trobem en terreny segur. En el cas concret de la imatge que comentàvem, els editors podien anar a la fotografia original, penjada al web de Getty Images, i veure que el seu títol era ajustat i que aquell instant era presentat d’una manera clara. No podem controlar el cicle de vida d’una imatge a les xarxes socials, però podem controlar el contingut original i presentar-lo amb precisió.

El que sens dubte convida a la reflexió és el teu llibre, “Undocumented: Immigration and the Militarization of the United States-Mèxic Border” (“Indocumentats: immigració i la militarització de la frontera entre Estats Units i Mèxic”), que abasta ni més ni menys que una dècada de treball, en què contribueixes a posar cara a les estadístiques sobre migracions. Com aconsegueixes crear confiança a banda i banda de la frontera, tant amb migrants com amb forces de seguretat?

Efectivament, sempre he tractat d’humanitzar aquestes complexes qüestions socials. Al llarg dels anys, les agències frontereres d’EUA. m’han concedit accés desenes de vegades. Encara que de vegades no els agradin algunes de les meves imatges concretes, saben que la meva cobertura és justa i que estic obert a mostrar molts aspectes d’aquests temes. Si m’han seguit donant accés després de “Crying Girl on the Border” és perquè es tracta d’una imatge veraç i forma part d’un treball molt ampli.

També segueixo treballant amb confiança en la comunitat d’immigrants. Per descomptat, és útil que jo parli espanyol, i és igual d’important que els tracti amb respecte i dignitat. Reaccionen de la mateixa manera. Sempre m’asseguro d’aclarir que sóc fotoperiodista i no un fotògraf que treballi per a cap agència federal. De vegades, prefereixen que no mostri les seves cares i altres cops que no els fotografiï en absolut, i per mi no hi ha problema, és una cosa que respecto. De fet, segueixo en contacte amb diversos dels immigrants que he fotografiat en els últims deu anys.

Què has après sobre l’ésser humà en la teva interacció amb aquestes persones?

He après que, independentment del costat de la història estigui explicant, si t’acostes a la gent de forma honesta i estableixes un nivell bàsic de confiança, ells deixen que entris en les seves vides, fins i tot en moments complicats. Vull que la gent senti que explico les seves històries amb precisió i m’esforço per mantenir la meva part d’aquest tracte.

El teu treball ha estat premiat nombroses vegades pel concurs World Press Photo, però mai abans en la categoria més reconeguda, la de la foto de l’any. Com assumiríes que la teva imatge fos presentada com la millor entre totes les publicades en 2018? *

Òbviament, és un immens honor tenir una imatge meva considerada pel World Press Photo de l’Any. Com succeía amb les meves imatges guardonades pel concurs en anys anteriors, aquesta mostra un moment dramàtic en la història. I de la mateixa manera que els meus col·legues de la professió, m’aplico a fons per estar en el lloc correcte en el moment adequat. És un privilegi poder explicar històries importants en imatges.

* Aquesta entrevista va ser realitzada abans del 12 d’abril de 2019, quan es van lliurar els premis World Press Photo 2019.

Autor de l’entrevista: Carlos G.Vela

 

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , ,