Entrevista > SANTI DONAIRE, guanyador de la III Beca Joana Biarnés (2a part)

El fotògraf documental Santi Donaire (Jaén, 1988) ens ha parlat sobre la seva trajectòria i la seva visió del fotoperiodisme en una primera part d’aquesta entrevista. Ara ens centrarem en ‘Hasta que la tierra aguante. Retrato de la agricultura y ganadería industrial en España y sus consecuencias ambientales, humanas e identitarias’, el projecte amb el qual ha guanyat la tercera edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes.

La decisió del jurat el defineix com “un projecte tant ambiciós com pertinent, que comprèn assumptes tan urgents com el canvi climàtic, l’Espanya buidada, l’absoluta precarietat de molts treballadors del camp que malviuen amb sous de misèria en condicions insuportables, la manca d’aigua, l’esgotament dels terrenys o la contaminació ambiental”.

Per Carlos G. Vela

Fotografia de “Crudo”, un projecte anterior de Santi Donaire.

No sents vertigen en encarar un projecte com ‘Hasta que la tierra aguante’, que comprèn tantes facetes? 

Intento combatre-ho gaudint cada pas del camí que significa aquesta oportunitat. Encara que sí que noto una responsabilitat molt gran, no només per ser un projecte que va implicar molt d’esforç i treball, sinó perquè vull que ens parli a tots i totes, és a dir, que sentim que això no va de realitats llunyanes que provoquen d’altres persones.

Vull realitzar un retrat i una reflexió on tot tothom s’hi senti incòmodament inclòs, i no un judici sobre com està tot de malament o com ho fa de malament la gent que produeix aliments. La producció i el consum alimentari en aquest país, formen part d’un sistema circular on participem la societat sencera, i on la població de les ciutats té una responsabilitat determinant.

Fins fa relativament poc, les meves àvies se sorprenien quan veien una amanida de tomàquet al gener. La seva generació només menjava fruita i verdura de temporada i la seva reacció és el millor exemple de com ha canviat el nostre model de producció. Si volem tomàquets tot l’any a cada racó del país i que a més surtin barats, calen hivernacles amb conseqüències ambientals desastroses i una mà d’obra molt barata i sense gairebé drets. Això és el que m’agradaria que reflexionéssim en comú.

Acabes de mencionar les teves àvies. T’han inspirat elles aquest projecte? En una introducció del dossier que vas presentar a la Beca, expliques que ja no existeix el Jaén dels teus records… 

Jo vaig sortir de Jaén amb 17 anys, he viscut a diversos països i a diferents ciutats. No obstant això, sento que mai vaig marxar del tot de Jaén. Soc una persona que dona molta importància a l’arrelament familiar i la pertinença a un lloc. Les meves àvies, com la meva mare, el meu pare o les meves amistats, són referents de vida i font d’inspiració constant.

D’aquesta arrel i arrelament, neix la curiositat i motivació d’aquest projecte. Neix de passejar per Jaén amb la meva família i amb les meves àvies i de parlar-me elles de com es banyaven als rius que ara baixen gairebé secs o contaminats, o com la recollida de l’oliva estava inundada pel “jaleo” de cantar dels ocells, mentre que avui en dia tot és silenci. Avui no queda res d’això i aquest és, precisament, el motor d’aquesta investigació, saber el perquè d’un passat que ens van explicar, que ja no existeix.

Una imatge de “Crudo”. © Santi Donaire

Recentment, hi ha hagut molt de debat sobre les macrogranges i el model ramader a Espanya. Creus que pots trobar-te amb certes resistències duran el desenvolupament de la teva investigació? 

Sense cap mena de dubte em trobaré resistències. Probablement, dels grans propietaris i empresaris que es juguen molt perquè se senten amenaçats cada vegada que assenyalem o qüestionem el seu model de negoci. Hi ha molts interessos d’aquests propietaris i de fons d’inversió que inverteixen desenes de milions d’euros per mantenir i expandir un model productiu, que està provocant una ferida immensa. Per tant, sí que crec que a molts llocs no seré benvingut i crec que serà realment difícil que em deixin entrar per veure una macrogranja, encara que ho intentarem, sense cap mena de dubte.

Però també espero trobar-me portes obertes, perquè tinc la sensació que la gent que resisteix i aposta per una altra forma de fer les coses sobre el terreny, té moltes ganes d’explicar la seva realitat. Per això per mi és molt important fer partícips les persones que siguin fotografiades i que l’objectiu no sigui assenyalar-los a ells, sinó fer una reflexió conjunta entre la ciutat i el camp. 

Imatges del projecte “Crudo” del mateix autor.

© Santi Donaire

Creus que hi ha veus que no s’estan escoltant en aquest debat sobre el model majoritari de l’explotació alimentària?

Ho crec fermament. No s’escolten veus ni territoris. Els mitjans de comunicació d’aquest país limiten el seu interès a l’eix Madrid – Barcelona i tot allò que surt d’aquest binomi o dels municipis de més de 200.000 habitants, no existeix. A mi m’interessa la perifèria, m’interessa precisament tot el que se surt d’aquesta abstracció de la ciutat.

Portes ja dos anys documentant-te sobre la producció alimentària industrial i intensiva, molt abans de presentar-te a la Beca. I la teva opinió sobre les seves conseqüències és clarament negativa. Fins a quin punt estàs disposat que la teva investigació s’obri a perspectives diferents? Com d’important et resulta l’objectivitat en el fotoperiodisme?  

Per a mi, hi ha dues perspectives que han de conviure. D’una banda, està la realitat que ofereixen les dades científiques, que no són una opinió personal, sinó una fotografia nítida i contrastada de les conseqüències d’aquest model de producció. I aquí entren els estudis que des de fa dècades alerten que ja anem tard per frenar el canvi climàtic, o les anàlisis del mateix Ministeri d’Agricultura, que assenyalen a Espanya com el país d’Europa que més pesticides utilitza.

En segon lloc, la meva feina, encara essent periodístic i basat en dades i realitats contrastades per fonts prestigioses, vull que tingui una visió subjectiva i d’autor, sobre com jo entenc i explico aquesta realitat. Crec que el feminisme ens ha ensenyat que l’objectivitat no existeix, que el que s’ha anomenat “objectivitat” és oficialitzar una manera de veure el món molt patriarcal i, si m’amoïnes gaire, molt anglosaxona i occidental. Jo m’identifico més amb ser honest a l’hora d’assumir que soc un subjecte que explicarà la realitat amb els seus ulls i les seves idees, però que no té per què ser totalment fidel a la informació, les dades i els seus protagonistes. 

Vols conèixer més sobre la trajectòria del guanyador de la III Beca Joana Biarnés i la seva visió sobre el fotoperiodisme?

No deixis de llegir la 1a part d’aquesta entrevista!