Igual que els libis

beca-photographic-social-vision_foto-ricardo-garcia-vilanova

Abdula Matala és sudanès i porta tres anys treballant en la petita perruqueria que regenta al centre de Misrata. Cobrant entre tres i cinc dinars, “depenent del tall”, li dóna per a un sou, el seu, i per pagar els 700 dinars del lloguer del local.

A Matala no li ha anat malament, però la brutal devaluació de la moneda libia ha fet que els seus diners valguin de molt poc als seus pares i germans a Khartum. Diu que té 35 anys, i que vol estalviar per tornar a casa i casar-se, però que cada dia ho veu més difícil.

Els sudanesos a Misrata van a la perruqueria de Matala, mentre que els nigerians van a les dues just davant. Les regenten Issa i Ahmed, dos germans que porten ja 15 anys a Líbia. Algú al seu Kano natal (nord de Nigèria) els va dir llavors que aquell era un bon lloc per treballar.
“Portàvem gairebé deu anys aquí quan va esclatar la guerra al 2011, i ens vam quedar atrapats”, recorda Issa, la més gran dels dos. Igual que pels libis, aquell també va ser un punt d’inflexió per a ells. Des de llavors, cada mes els resulta més difícil pagar el lloguer.

Matala, Issa i Ahmed són tres d’entre molts migrants a Líbia que no han conegut els centres de detenció. Com la immensa majoria dels estrangers al país, si no tots, no són treballadors “legals” per als rígids estàndards que el Ministeri de Treball ni tan sols somia amb aplicar. Però tampoc han patit persecució per part de l’administració local. Van a la feina cada dia i l’exerceixen a la vista de tots. Ningú els deté, ni copeja ni multa. És més, fins i tot es permeten el luxe de parar per a un cafè a la cafeteria que regenta un marroquí, just al costat. Igual que els libis.

I això és alguna cosa que no recullen els informes que arriben des de l’altre costat del Mediterrani; de ONGs i Think Tanks, de premsa generalista, i fins i tot de la Comissió Europea, que assegura que “tot migrant irregular, refugiat o demandant d’asil, està en perill de ser multat, retingut i expulsat”.

Matala, Issa i Ahmed viuen aliens a aquesta realitat perquè mai s’han plantejat arribar a Europa. Tant és així que fins i tot desconeixien l’existència d’un centre de detenció per a migrants “il·legals” a la pròpia Misrata.

“És cert això? Heu estat allà?”, preguntava Matala des del cafetín, i amb una curiositat genuïna.

Text: Karlos Zurutuza
Fotografia: Ricard García Vilanova

Tags: ,