Mey Rahola, arxiu que assessorem

La gestió d’arxius fotogràfics d’autor és una de les àrees d’experiència de la Fundació i és reconeguda la nostra tasca de representació de l’obra de Joana Biarnés, Jacques Léonard i Isabel Azkarate. A més a més, Photographic Social Vision també assessora arxius com el de Mey Rahola. Una fotògrafa tremendament valuosa, artísticament i històricament, a la gestió de la seva obra ens sentim honrats d’aportar el nostre coneixement, participant de l’estratègia per al seu necessari reconeixement públic i institucional.

Mey Rahola (1897-1959)

Mey Rahola

Encara molt pocs han pogut gaudir de la seva magnífica obra, però va ser una pionera catalana de la fotografia artística en els anys 30, quan aquesta tècnica estava pràcticament vedada a les dones. La seva pròpia família, desconeixia la importància del seu llegat fins fa tot just una dècada, quan el seu besnet Lluís Bertran Xirau, a qui La Fundació té el gust d’assessorar, i la investigadora Roser Martínez es van disposar a recopilar i analitzar aquest valuós fons d’imatges.

Remei “Mey” Rahola va passar gran part de la seva vida a Cadaqués, però neix a Lleó a causa dels trasllats laborals del seu pare, cap d’enginyers de ferrocarrils i aficionat a la fotografia de qui va heretar l’interès per la càmera. Després de la mort del seu progenitor, Rahola es casa amb l’advocat Josep Xirau Palau, més tard destacat polític catalanista. I va ser al costat del seu cunyat, Joan Joan Xirau, també gran aficionat a la fotografia, que Mey va aprendre les tècniques de revelatge. L’arribada de la Segona República li permet dedicar-se a la seva passió per “l’art de la llum” i aviat despunta en exposicions, sent l’única dona representant a Espanya en el III Saló Internacional d’Art Fotogràfic de Barcelona o obtenint tres guardons en el concurs “Catalunya 1934”, on és l’única dona premiada. Antoni Campañà, el llavors prestigiós fotògraf de qui dècades després es recuperarien les famoses “capses vermelles”, es converteix en el seu mentor i amic. Rahola experimenta amb inesperades geometries en composicions originals i dinàmiques. I, al costat de temàtiques més tradicionals, aprofundeix en la fotografia nocturna i en la temàtica marítima. De fet, Mey aconsegueix el títol de patró d’embarcació i comparteix amb el seu marit un veler, que en certa manera representa els seus ideals moderns d’esport i aventura.

Però la Guerra Civil trunca la seva carrera. Exiliats a França, ella pren els últims retrats coneguts de Manuel Azaña, derrotat president de la República espanyola, i per assegurar la supervivència de la seva família, aparca l’art i passa a realitzar fotos de carnet i revelar treballs d’aficionats a la seva pròpia cuina. Malgrat això, mai no abandona del tot la curiositat fotogràfica i, inspirada pel corrent humanista francès, la seva obra s’apropa a la temàtica documental, amb una estètica que hauria estat impensable per a una dona en la postguerra franquista. Quan el seu marit aconsegueix treball a la UNESCO, el matrimoni es muda als afores de París i recupera en bona part el seu anterior estil de vida. Però Mey passa la seva última dècada més interessada per la música que per la fotografia i mor d’un ictus amb 62 anys.

Al setembre 2020, la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs i el Festival Internacional de Fotografia In Cadaqués presenten oficialment a aquesta singular artista i el seu llegat fotogràfic. Per fi, ha arribat l’hora de Mey Rahola!

Tags: , , , , , , , , , , ,