Menonos, per Jordi Ruiz Cirera

 

Avui a Bolívia, hi ha més de cinquanta mil mennonites, o menonos, com se’ls anomena al país andí, tot i que el nombre exacte és difícil de conèixer ja que molts d’ells no estan registrats o posseeixen passaport estranger. Es tracta de la branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista, originat a Alemanya segle XVI i viuen com els seus avantpassats, sense cotxes, ni electricitat, ni telèfon i gairebé completament aïllats de les comunitats locals. Els mennonites van arribar a Bolívia en els anys 50, procedents de Canadà, Mèxic o Belize, on el seu estil de vida es veia amenaçat. A Canadà, els joves es desviaven del “camí correcte” i el govern va prohibir el seu sistema educatiu. Va ser raó suficient per deixar el país i desembarcar a Bolívia, convidats pel govern sota la promesa de terres i llibertat de pràctica religiosa.

El treball Menonos i alguns dels seus retrats, del fotògraf i soci de la Fundació, Jordi Ruiz Cirera, s’exposen fins el proper 9 d’octubre a la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. Treballant a l’Argentina el 2011, Jordi va sentir parlar d’aquestes colònies i va realitzar un primer viatge a Bolívia per trobar-se amb l’autoritat religiosa de la comunitat. Al no trobar-la, va ser acollit per una família, la confiança  de la qual es va guanyar molt poc a poc. “Per a mi va ser difícil perquè són molt tancats. Els homes van a treballar, mentre les dones es queden a casa. Jo em quedava amb elles i la meva presència els era incòmoda. Només parlaven alemany i els resultava estrany compartir espai a casa amb un home que les observava.” La família d’acollida s’interessava i feia moltes preguntes sobre com vivien els joves fora de les seves comunitats en relació a l’alcohol i les drogues, o la seva educació. “Durant el primer viatge, gairebé no vaig poder fer fotos, vaig utilitzar aquest període per establir vincles i en la meva segona estada ja vaig tenir oportunitat de retratar-, de captar escenes de la seva vida quotidiana. En aquesta ocasió vaig poder compartir temps amb els homes i acompanyar-los a treballar.”

“A Evo no li agradem” expliquen referint-se al president Morales. Per desgràcia per a ells, el govern està augmentant el control mediambiental que prevé la tala de boscos i amés no saben com gestionar la creixent influència dels locals: l’accés a l’alcohol, la música o els cotxes. Alguns decideixen deixar les colònies per altres més aïllades, on encara hi ha bosc per talar i on les ciutats bolivianes estan encara més lluny. Però tot i així, els mennonites seran sempre considerats font d’ingressos per als locals i són coneguts per això. A vegades es veuen obligats a anar a la ciutat, encara que no condueixen, i tenen bestiar però no troben formes de vendre’l. Per això, tant és que busquin llocs més allunyats, aviat arribaran els taxistes a rondar, els compradors de bestiar s’acostaran fins a ells amb els seus camions, i poc després obrirà una botiga just a l’entrada de la colònia. Per a ells és difícil trobar nous països on establir-se, i també trobar noves terres a la mateixa Bolívia, per la qual cosa la sensació d’estar arribant al final d’una era impregna tota la comunitat.

Tags: ,