Entrevista 2020 > Ricardo García Vilanova


3r Premi, fotografies individuals, categoria Naturalesa.

Ricardo García

El català Ricardo García Vilanova és un dels fotògrafs nacionals que han estat guardonats aquest any per World Press Photo. Premi llargament merescut, després de dues dues dècades com a fotoreporter freelance, i també videògraf, treballant per als principals mitjans de comunicació i organitzacions humanitàries internacionals i informant per exemple sobre la Primavera Àrab o sobre els conflictes a Líbia, Iraq, Kurdistan o Síria, arribant fins i tot a patir un llarg segrest en aquest darrer país, i sent un dels experts més grans en l’auge i caiguda d’Estat Islàmic, com bé reflectia a “Fade to Black”, un dels llibres que ha publicat amb Editorial Blume.

Aquest ambaixador de Fujifilm, com X-Photographer, ja ha guanyat pràcticament tots els concursos internacionals de fotoperiodisme, però és crític amb la situació actual del sector, cosa que no impedeix que se segueixi enginyant-les per anar allà on és la notícia. Venia directe del conflicte silenciós de Nagorno-Karabakh quan, a mitjans de novembre de 2020, va inaugurar l’exposició World Press Photo 2020 a Barcelona, ​​aprofitant a més per signar uns catàlegs que pots obtenir en aquest sorteig. Però deixem que sigui ell qui ens parli de la feina.

Vas obtenir un World Press Photo amb una dramàticament bella imatge de la revolució Tishreen a l’Iraq. Quin és el context d’aquesta fotografia?

Forma part dels viatges que vaig fer a l’Iraq per explicar tot el que estava succeint en aquestes protestes: que han deixat més de 600 morts i, no obstant, han passat força inadvertides a Occident. Tant és així que aquesta imatge ara premiada cap mitjà la va arribar a publicar…

El motiu de les protestes era que es tracta d’una societat de gent molt preparada, que necessitava fer un canvi, perquè no hi havia opcions de feina ni un bon futur i sentia que se n’extingien les oportunitats. Aquest descontentament es va organitzar en forma de protestes, que van començar l’octubre del 2019, i contra les quals hi va haver una repressió tremenda.

Concretament, aquesta imatge està feta un dels molts dies que a la tarda s’incrementava la duresa de la resposta governamental. Aquest dia hi va haver foc real, a més de gasos lacrimògens. I crec que el ferit que la protagonitza ho va ser per gas, però no n’estic segur perquè vaig tenir només dos segons per captar la imatge. Recordo que hi havia diversos tuk-tuks, que eren utilitzats com a ambulàncies. Amb ells portaven els ferits a l’hospital de primera línia, que era a un o dos quilòmetres… Vaig tenir el temps just de fer la foto i evidentment el tuk-tuk va sortir immediatament.

Un Un home ajuda un altre manifestant que ha quedat inconscient després d’haver patit un atac amb gas lacrimogen i granades de fum per part de les forces governamentals, durant una protesta a Bagdad, l’Iraq, el 15 de novembre del 2019.
© Ricardo García Vilanova.
Les protestes van començar a l’Iraq l’1 d’octubre després del fracàs del Govern del país a solucionar la manca de feina, oferir serveis públics bàsics i posar fi a la corrupció. Els manifestants van arribar a demanar la seva dimissió i una revisió total del sistema polític, imposat pels Estats Units l’any 2003 després que els nord-americans envaïssin l’Iraq i fessin caure al règim de Saddam Hussein. Les forces governamentals van respondre a les protestes de forma extremadament violenta, disparant bales reals i llançant gas lacrimogen i granades de fum directament contra els manifestants, segons informes de testimonis presencials lliurats a Amnistia Internacional. El 29 de novembre, l’ONU va declarar que, almenys, 354 persones havien perdut la vida i 8.104 havien resultat ferides des de l’inici de les protestes.

La fotografia recuerda una mica al quadre “Sant enterrament” de Caravaggio… 

La posició sí, recorda el quadre de Caravaggio, però va ser una cosa totalment casual. De sobte el manifestant estava esvaït i algú el va posar a sobre d’un altre que també semblava que estava ferit, i com dic amb prou feines vaig tenir el temps de prendre aquesta imatge i res més.

¿Què et semblen la resta d’imatges premiades al World Press Photo 2020?

Les he pogut veure totes i, òbviament, el concurs fa honor al seu renom: la qualitat dels treballs de la resta de companys és absolutament innegable. És cert que al final, amb tanta presència i tantes feines, sempre un es pregunta per què uns sí i altres no. Perquè realment penso que hi ha molt bones feines que es queden fora d’aquest concurs, o de molts altres concursos. Però, al final, als concursos evidentment cal triar, i això significa desestimar o descartar.

D’altra banda, crec que una de les coses molt bones que té World Press Photo és que mostren problemàtiques al món que de vegades pràcticament no s’han conegut a Occident, com la que reflecteix la meva fotografia. Des d’aquesta perspectiva, ho considero molt positiu, perquè estan donant visibilitat, perquè la finalitat del concurs entenc que acaba sent donar difusió a aquestes problemàtiques. Al meu exemple, en destacar una fotografia no publicada, almenys la gent pot arribar a entendre que alguna cosa està passant a l’Iraq. Perquè torno a insistir: a Occident va passar pràcticament desapercebut que hi va haver 600 persones assassinades en unes manifestacions del tot pacífiques.

Durant la presentació de World Press Photo a Barcelona vas parlarde com s’ha anat complicant la tasca dels fotoperiodistes a mesura que els mitjans de comunicació deixen de sufragar les vostres despeses, derivant en una perspectiva molt més reduïda del que passa al món. Com hi incideix l’emergència sanitària global actual?

La pandèmia ha fet molt més difícil accedir i treballar en zones de conflicte. Bàsicament perquè els preus s’han incrementat i les dificultats també són més grans. I alhora hi ha menys demanda d’aquestes històries, precisament perquè la informació sobre el COVID copa bona part de les notícies. Ara cal seleccionar molt bé els projectes, ja no dic per rendibilitzar-los sinó simplement per amortitzar-los.

¿En quins projectes treballes actualment?

D’una banda he estat tractant de donar cobertura a la crisi del COVID a nivell nacional, com a part d’un projecte amb altres fotògrafs d’aquí i de Llatinoamèrica (es reflectirà al llibre “Pandèmia. Mirades d’una tragèdia”, ara mateix és a fase de micromecenatge i els beneficis dels quals es destinaran a les famílies de reporters morts durant la crisi sanitària).

A banda, segueixo treballant als tres països on ja hi tinc un historial de 10 anys: Iraq, Síria, Líbia. A llarg termini, estic desenvolupant l’era posterior a ISIS i tot el que en passa al marge, com les revolucions que es donen. I, paral·lelament, vaig temptejant opcions de treball a altres països que fa anys que no tractava, com l’Afganistan, on recentment hi ha hagut grans canvis. Bàsicament, pretenc muntar aquesta xarxa o estructura que et permet dotar els projectes del rerefons i la identitat propis del llarg recorregut.

Com afecten emocionalment tants anys vivint la guerra a primera línia, enfrontat a l’horror de les seves conseqüències, arribant fins i tot a ser segrestat com a tu t’ha passat?

Jo crec que la nostra feina és bàsicament ser transmissors de les històries de totes aquelles persones que pateixen en primera persona aquests conflictes. I, com a tal, sempre he considerat irrellevant el fet de com nosaltres superem o administrem tot aquest tipus d’emocions perquè realment ningú ens obliga a fer aquest tipus de feina i som absolutament lliures d’anar o no a aquests llocs, o fins i tot de triar el punt fins al que ens hi volem endinsar, sigui a primera línia o a la rereguarda, on els riscos no són en absolut els mateixos. Per això em semblaria poc respectuós explicar com em sento, perquè l’elecció és meva i realment la gent que pateix aquests conflictes són els que no tenen cap altra opció que viure’ls.